Vau fer un comunicat irònic a les xarxes per anunciar que no faríeu més cançons d’amor, però al nou disc, 'No t’ho desitjo mai', hi continua havent històries d’amor i desamor. Per què?
Marina Rico (veu): Vam voler fer veure que no faríem més cançons d’amor, perquè els senzills que havíem publicat fins llavors no en parlaven de manera directa, però queda clar que és un disc conceptual on també hi ha cançons d’amor.
Joana Subirats (guitarra): Com sempre diem, l’amor mou a tothom. És l’únic gran tema.
Quines són les claus d’aquest treball conceptual?
J.S: A la intro, “Deixaré d’existir”, ja donem les tres claus principals. El vers ‘Si tanques la porta, deixaré d’existir’ fa referència a un dol. ‘Si tot són fantasmes, deixaré d’existir’ fa referència a la part de crítica social i com deixem de ser persones... I ‘si el desig mor ara, deixaré d’existir’ parla del desig i de la impulsivitat.
El vostre cinquè disc suposa un nou canvi estilístic i també hi ha evolució en les melodies, les lletres i el tractament de la veu.
J.S: No només és un disc de temàtica conceptual, sinó que sonorament també respon a un nou concepte. Fins ara hem estat un grup molt eclèctic, i en aquest disc teníem ganes d’aconseguir una sonoritat més cohesionada. Totes les cançons estan limitades a una estètica molt concreta. Hem buscat una producció crua i real, i no tanta postproducció. I això ens ha obligat a ser més creatives, així que hem hagut de saber jugar amb pocs elements perquè no fos avorrit.
L’experimentació seguirà en pròxims treballs?
M.Riba: Segurament... [riuen], tot i que ara mateix estem molt còmodes fent indie-rock. Amb Al·larma vam començar a explorar-lo, però ens vam quedar a mig camí i ara l’hem portat a l’extrem. Quan traiem un disc sempre n’estem molt convençudes, però en el següent en agrada fer alguna cosa diferent i reblar més el clau.
Aquest disc és el primer que heu compost conjuntament i de manera íntegra Marina Rico, Maria Riba i Joana Subirats. Per què vau decidir fer-ho d’aquesta manera?
J.S: Sempre havíem compost les cançons de manera individual i després les acabàvem juntes. Tot i això, amb el pas dels anys teníem més ganes de fer-ho entre totes, i poder dir més sobre les cançons de les altres... A més, crec que ens hem acostumat molt a entendre que tots els canvis són sempre pel bé de les cançons. Quan comencem a compondre un nou disc, els nostres egos queden fora amb la voluntat de fer la millor cançó possible per a Al·lèrgiques al Pol·len. I això ho plantegem des de la base que sabem que ens considerem totes, les unes a les altres, molt bones escrivint i component.
El fet de treballar de manera col·lectiva formarà part de la filosofia d’Al·lèrgiques al Pol·len?
M.Riba: En altres discos hi havia més barreja de gèneres i era com el joc surrealista del cadàver exquisit. Ara treballar juntes ens venia de gust perquè ens ho passem bé. I, més enllà del resultat, l’experiència de compondre de manera col·lectiva ha estat molt xula.
M.Rico: Hem vist que quan componem juntes ens surten millor les coses, més ràpid i més Al·lèrgiques. Totes aportem coses i brillem en diferents aspectes, de manera que amb el nou estil i fent-ho soles mai hauríem arribat al resultat final. És un disc de sonoritat fosca i les lletres parlen de diverses ruptures, que no només són sentimentals. A més, una de les coses interessants és que també tractem qüestions que no havíem tocat mai, com el desig o el turisme.
EL XOC I TRENCAMENT DE SHANGHAI
El primer senzill que vau presentar de la nova etapa va ser “Shanghai”.J.S: Va ser també la primera cançó que vam compondre per al nou disc, i per la Rico va ser un xoc.
M.Rico: El primer cop que la vaig escoltar no la vaig entendre, perquè era molt diferent del que havíem fet fins ara. Però, com diu la Joana, es tracta d’educar l’orella. Estàvem acostumades a melodies més llamineres i agradables, i “Shanghai” va ser un trencament. Però ara m’encanta. Si hi ha cançons que a la primera no t’agraden però que amb el temps te les fas teves, és que són realment bones i que a partir d’aquest moment ja t’atraparan per sempre.
M.Riba: La lletra és molt divertida, i rodar el nostre primer visualizer a l’atracció de l’avió del Tibidabo també ho va ser! Cada volta a l’atracció dura cinc minuts i escaig, i hi caben deu persones. Nosaltres hi vam pujar nou i vam muntar-ho i gravar-ho tot amb només dues voltes. Va ser molt ràpid i divertit.
“Apocalypsis Now” també va ser dels primers senzills. Quina és la ‘fi del món’ de què parleu en aquesta lletra?
M.Riba: En aquesta cançó hi ha moltes referències pop. El títol està inspirat en la pel·lícula Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979), que al principi pensàvem que anava de zombis, però que en realitat va de la guerra del Vietnam [Riuen].
M.Rico: L’apocalipsi que vivim actualment són els guiris, que semblen zombis passejant per la nostra ciutat. Volíem que fos una cançó molt visual, imaginant-nos fumant en un balcó fumant mentre s’acaba el món. I ben tranquil·les perquè arribi aquest moment i se’ns emporti les primeres. Quan pensem que la fi del mon pot arribar amb una catàstrofe sempre ens preguntem si sobreviuríem. Nosaltres diem que no, que si fóssim a la sèrie postapocalíptica nord-americana The Last of Us, seríem les primeres de morir. Per això cantem ‘No vull ser l’Ellie [Bella Ramsey], vull ser la filla del prota [Pedro Pascal]’, que la palma al primer episodi.
J.S: Al final del tema hem inclòs un fragment d’una escena del videojoc homònim en què l’Ellie li diu al ‘pare’ que no entén per què abans les noies es fixaven en si els quedava bé una faldilla o una samarreta, o si un noi no els feia cas... I ens va fer molta gràcia, perquè, realment, sí que és estrany. Ens fixem en coses que, en comparació amb tot el que està passant al món, són una estupidesa.
O en comparació amb la crisi de l’habitatge? Una causa per la qual us heu manifestat.
M. Riba: Sí, en realitat la lletra d’“Apocalpsys Now” parla de tot el que ens està passant ara mateix a la ciutat de Barcelona, des de la crisi de l’habitatge fins a la massificació turística, la gentrificació o els comerços que han de tancar.
Barcelona és un escenari molt present en tot el disc. Criticar la ciutat és una manera de no romantitzar-la?
J.S: A la cançó diem ‘fa temps que Barna estava morta’, perquè la decadència ja va començar amb els Jocs Olímpics.
M.Riba: Barcelona està de moda a nivell internacional. La gent somnia viure a la ciutat com si fos un parc temàtic, però també és un malson. És avorrida i fa fàstic, s’hi viu i s’hi pateix. L’altre dia vaig veure un TikTok d’una noia que havia vingut a fer el seu Eurosummer i es queixava que hi havia moltes paneroles... Tot ha d’estar al seu gust per a les vacances, com si fóssim un resort, però hi ha escalfament global i cada vegada hi ha més insectes de tota mena. Em fan molta por, però prefereixo una plaga de paneroles que una invasió de guiris.
S’ha dit molt que la música i la joventut d’avui dia no estan polititzats. Què en penseu?
M.Rico: És un tema que ens hem plantejat moltes vegades perquè, amb tot el que està passant, si tenim un altaveu, l’hem de fer servir. Per això hem decidit posicionar-nos com a grup de la mateixa manera que ho fem a títol individual.
M.Riba: Crec que també es diu perquè se’ns compara amb l’onada de música reivindicativa dels dos mil. Era una música molt polititzada respecte a la independència, però estava plena d’homes –molts dels quals s’aprofitaven de les fans–, sense cap discurs per a les minories.
Txarango, per exemple, tenia un punt més ‘bonrotller’ que les cançons reivindicatives actuals. El discurs també ha canviat?
M.Riba: Sí, potser no hi ha reivindicacions superexplícites però això passa perquè es fa política d’una altra manera. La meva teoria és que els millennials són l’última generació amb esperança que el món pogués canviar. Nosaltres ens sentim derrotades, i més rabioses. A mi m’encanta Txarango, però el món ha canviat moltíssim, i estem vivint una joventut molt diferent.
J.S: Tot i això, les mobilitzacions a favor del dret a l’habitatge ens han tornat una mica l’esperança...
A “Sofà ah ah”, parleu obertament del desig femení?
M.Rico: Sí, també és un posicionament polític ser sis ties dalt d’un escenari parlant explícitament de sexe i desig, perquè ha estat, o és encara, un tema tabú. Vam fer aquesta cançó perquè també forma part del procés de ruptura el moment en què vols lligar amb algú de nou. I la cantem des d’un lloc molt sexi i molt irònic.
M.Riba: La idea és follar pel follar, el plaer pel plaer; i no el sexe per amor, que és com habitualment se’n parla.
J.S: A la cançó parlem molt d’autoengany, i aquesta idea és present al llarg del disc. La lletra mola molt i va de la mà amb la música per l’energia que transmet. Tinc moltes ganes de tocar-la en directe. A més, és un homenatge al tema “Chaise Longue” de Wet Leg, que també parla de follar en un sofà.
A “PPP” parleu del masclisme de la indústria. Són històries reals?
J.S: Sí, totes. Estàvem ratllades, però ens va sortir d’una manera molt lleugera i divertida. I ara quan la cantem no ho fem enfadades, sinó sentint-nos les reines de Catalunya. Ens ha costat molt que la indústria ens respecti, i en algunes entrevistes ens han tractat com si tinguéssim 12 anys i fóssim nenes supermones que canten...
M.Riba: Per això el clip el protagonitzen nenes fent d’Al·lèrgiques, perquè és com alguna gent ens veu encara. Hi ha una frase que vam debatre molt: ‘Tinc més pèls al cony que tu a la calba’. Però, si ho pensem bé, pràcticament tots els homes de les anècdotes de què parlem són calbs, o tenen entrades. Segurament hi ha alguna correlació entre els calbs i el cunyadisme.
Ja heu anunciat dates de la gira com el Primavera Sound 2027. Com seran els concerts de presentació?
M.Rico: Tocar al Primavera serà molt fort, tant que encara no ens ho creiem. Crec que d’aquí a uns anys mirarem enrere i fliparem. Estem molt contentes amb tot el que ens està passant.
M.Riba: La presentació serà el 13 de febrer a la sala Razzmatazz, que serà un repte per la venda d’entrades, però l’encarem amb molta il·lusió i d’orgull. Estem molt segures del que hem fet, tant si vénen 200 com 2.000 persones, perquè en gaudiran molt.
J.S: El disc brillarà molt en directe. Hem après a tocar molt millor, i tenim ganes d’esprémer les cançons. Que no només sigui escoltar el disc, sinó sentir-lo.
M.Rico: Ha sigut un disc en què hi ha hagut dubtes, però estem més segures que mai del que venim a ensenyar i amb moltes ganes.
Podràs llegir l'entrevista sencera al número de novembre d'Enderrock.
.jpg)
