“Els records no es guarden sols, els records els guardes tu”. Amb aquesta frase, La Fúmiga va obrir el primer dels seus tres concerts al Sant Jordi Club per acomiadar-se del públic. Amb les actuacions d'ahir, avui i demà, el grup que va néixer a Alzira el 2012 posa punt final a la seva història a Catalunya, que ells van descriure com “la seva segona casa”. El comiat definitiu serà amb dos concerts a València, el 30 i 31 d’octubre.

Les entrades exhaurides a tots els concerts de la gira Tot s’acaba demostren la influència d’aquest grup que va començar com una xaranga. Al concert d'ahir van explicar que, als seus inicis, ells insistien a parlar valencià mentre tothom els deia que, així, no arribarien a res. Així i tot, divendres el recinte era ple de gent de totes les edats: majoritàriament era gent jove, però també hi havia alguna parella de gent que superava la mitjana edat, i alhora, diversos infants (fins i tot, un de vora cinc anys, que va veure el concert des de les espatlles del pare).
El concert va començar amb l’energia pels núvols, amb la cançó “Mediterrània”, que ha aconseguit un Disc d'Or. El públic, com si fos d’un diàleg, va contestar amb la força de les cançons i l'energia en cap moment va decaure, encara que l'actuació va durar més de dues hores.
 
Els músics estaven situats en nou esglaons il·luminats a l’escenari, i no paraven de ballar mentre tocaven (i mentre no, també). Amb aquesta posada en escena es transmetia la sensació d’equip, que tots ells, junts, són La Fúmiga. Per emmarcar l'escena, del sostre del Sant Jordi Club penjaven unes esferes de llum, que s’anaven il·luminant mentre el concert anava avançant per simbolitzar les etapes, fins que en finalitzar, totes brillaven de colors diferents.

“Addictes a viure”, “Koales” i “Cap.1: Fanàtics de la Serendipitat” van ser algunes de les primeres cançons del concert. Arribats a aquest punt, La Fúmiga ja havia convertit el Sant Jordi Club en una autèntica festa major: es podien veure olles (o pogos) arreu del recinte, i pilars d’una persona alçant banderes independentistes. Molts assistents al concert en duien una, ja fos lligada al coll com una capa, a la cintura com una faldilla, o a la mà, preparada per aixecar-la.

Temes del grup com “Que tia!”, amb Naina -que va obrir el concert com a telonera-, “No sé ballar” i “Comèdia dramàtica” van continuar el concert, fins que Kiko Tur, líder d’Aspencat, es va sumar a La Fúmiga per fer honor a la música del País Valencià i interpretar plegats “Esbarzers”, del grup de Pego La Gossa Sorda. Una altra convidada sorpresa va ser Suu, que va cantar amb ells una versió tecno de “Primera conjugació”.
 

VALÈNCIA SOBRE L'ESCENARI

Entre etapa i etapa que el grup d’Alzira repassava de la seva trajectòria, es projectava un vídeo amb un missatge. Alguns eren més còmics, per exemple, amb la presència de l'humorista valencià Arturo Valls, i d’altres emotius, amb imatges de la DANA i una veu de fons que recordava que el poble valencià resisteix davant les adversitats. L’emoció del públic es va convertir en reivindicació, i en aquest moment de la nit, van començar els clams d’independència.
 
I aleshores, La Fúmiga va crear una sobretaula valenciana, i van portar a l’escenari (literalment) una taula ben parada i s’hi van asseure tots al voltant mentre interpretaven albaes i una malaguenya per, finalment, rematar-ho amb una muixeranga.
 

UN COMIAT ETERN

Durant la darrera mitja hora de concert, era evident que ni La Fúmiga ni el públic volien que la nit acabés. A cada cançó es podia veure més gent amb els ulls humits, i alhora, el grup passava d’una actitud festiva a una de més emocional, amb paraules entre cançó i cançó com: “Fa molt de mal dir-vos adeu, però sabem que ens enteneu”.
 
Després d’una presentació exhaustiva de cada membre del grup, semblava que l’actuació arribava a la seva fi. Així i tot, els d’Alzira van retornar a l’escenari per oferir-hi un gran final. Ho van fer amb “Espremedors”, “Covards” i “Ja dormiré” -on, en el moment àlgid, van apagar els llums i la música, i el públic va cantar a cappella-. La traca final va continuar amb un energètic “Havia de passar” i va culminar amb una de les seves cançons més emotives: “Llavors”.

Els d’Alzira van saber crear una autèntica festa, amb pirotècnia i tot, que al final van transformar en una experiència catàrtica per a ells mateixos i els seus seguidors, que encara s’eixugaven les llàgrimes mentre els llums dels fanals a la sortida els il·luminaven ja el rostre. Entre el mar de gent, es va poder sentir en un parell de converses separades: “Això sí que ha estat un concert de comiat”.