Fa un parell de setmanes, La Fúmiga va finalitzar la darrera gira, 'Tot s'acaba', i ara estan immersos en els preparatius dels concerts de comiat que tenen programats el 16, 17 i 18 d'octubre al Sant Jordi Club de Barcelona i el 30 i 31 d'octubre al Roig Arena de València. Ara, un mes i escaig abans que diguin l'adeu definitiu, conversem amb un dels cantants i líder de la banda, Artur Martínez, sobre les sensacions del grup i el que estan preparant per aquests últims concerts.


Us heu acomiadat amb una gira que ha passat per tot arreu. Com heu gestionat les emocions?
Ha sigut molt més intensa del que nosaltres podríem arribar a imaginar. Hem notat al públic molt entregat, amb molta energia, a cada concert: des del primer a Catalunya, que va ser a Girona, fins a l'últim de l'Acústica. Però crec que hi ha un impàs en els últims set o vuit concerts, en els quals vam començar a ser bastant conscients que això s'acabava. Sabíem que quedaven els concerts de comiat, però al final nosaltres hem crescut en el carrer i a les places, i sí que és veritat que als últims concerts les emocions ens travessaven un poc, des de minuts abans de començar fins que acabava. Hi havia un sentiment similar a la tristor que es barrejava amb les ganes de fer el concert i la sensació que allò no ho tornaríem a viure.
 
Era una sensació agredolça?
La veritat és que hi ha un punt en què ens hem de recordar que això ho hem decidit nosaltres. Però al final és una decisió tan reflexionada i que hem pres després de tant de temps que només ens queda acceptar-la. I al final, cada final de camí és l’inici d’un altre, però això no vol dir que acomiadar-se d’allò que t’ha fet tan feliç no siga trist.
 
Ara esteu immersos en els preparatius per aquests cinc concerts de comiat. Esteu preparant un format diferent?
No té res a veure, ni tan sols la formació que puja a l'escenari és la que hem estat tota la vida. És una banda molt més gran. Estem tancats assajant en una nau industrial molt gran, com si fórem un artista internacional. Teníem la sensació, també per una qüestió d’orgull, que havíem de fer un espectacle molt gran, perquè volíem demostrar que un concert en una llengua minoritzada està a l’altura dels espais tan imponents en què tocarem.


En aquesta darrera gira ja heu portat un gran espectacle, que el vostre públic ha elogiat molt. Era complicat superar el que havíeu fet ja aquests mesos?
És veritat que l'última gira volíem que fos ambiciosa i hem anat al màxim de les nostres capacitats, cosa que ens ha generat molts problemes logístics. L’equip tècnic és qui més ha patit un poc tota esta gira, perquè és veritat que era complicat, però necessitàvem que la gira de comiat fos el més gran que havíem fet fins ara. I puc dir que hi haurà un salt de qualitat pel que fa als concerts de Barcelona i València. Hi hem deixat una reminiscència d'esta darrera gira, però també hi haurà moltes sorpreses. Estarem acompanyats d'amics i amigues que hi volen estar, i com que hi ha cinc oportunitats, això farà que cada concert sigui un poc distint i un poc especial.
 
Fa poc vau afegir un concert matinal al Sant Jordi Club. Com es gestionen dos concerts en menys de 24h?
L'únic problema que tenim és que això ha tallat tota mena de celebració catalana. Amics i amigues de la música em diuen que molt bé que fem el diumenge de matí, però la idea era celebrar després d’acabar dissabte a la nit. Però la demanda del públic era tan gran, que sabíem que ho havíem de fer. Al final, era l’única data que podíem fer també, perquè la gent ha de tornar a treballar després. La qüestió del projecte és que nosaltres acabarem de treballar divendres, agafarem la furgoneta i pujarem cap aquí. Per això, l’única oportunitat era diumenge al matí, perquè en acabat hem de tornar. Així que no hi haurà gaire celebració. De fet, jo tal com acabe el concert me n’aniré a l’hotel i estaré en silenci sepulcral fins a l’endemà a les 12.
 
Totes les entrades es van esgotar de seguida. Tot i que us ho podíeu esperar davant la demanda, com vau viure aquests moments?
No sé si és que nosaltres som molt d’autofustigar-nos, però sempre se'ns va quedar una sensació agredolça també amb tot això de vendre-ho tot. Jo sempre he dit que emocionalment no connecte amb això de la cultura del sold-out, perquè a mi m'encantaria que sempre quedaren 10 entrades disponibles perquè això vol dir que tot el món que tenia un desig d'estar al concert, hi és. I això, evidentment, no ho hem aconseguit. A nosaltres no ens fa grans el fet de tenir un titular de premsa que diga “Sold-out al Roig Arena”. És molt guai, sí, i més sent un projecte en valencià, però fa patir que et vagin demanant una data més. Per desgràcia, no hi ha cap possibilitat.


Ara que marxeu, el País Valencià viu un moment de regeneració de l’escena. Sentiu que esteu donant el relleu a noves generacions?
Nosaltres sempre hem intentat que aprofitar un poc la nostra visibilitat per a obrir camí a projectes que neixen des del País Valencià; és més, en dos concerts de comiat del Roig Arena hi haurà un projecte coral i conjunt de diferents artistes valencians i valencianes que junts faran les seues primeres cançons. Nosaltres el que volem amb tot això és que les 18.000 persones que estiguen a València, que segurament moltes no coneixeran estos projectes, els coneguin aprofitant un poc el nostre gran paraigües. També estem molt contents perquè en aquesta regeneració de l’escena hi ha molts projectes femenins, justament al contrari de nosaltres, que som un grup supernombrós i tot d’homes. Crec que és guai que això haja passat.
 
I després de La Fúmiga, què toca? Descansar?
Cadascú té el seu pla de vida individual. Cap al 2021 o 2022, el grup va descloure i sabíem que els nostres estius, tardors i primaveres passarien a estar a la carretera. Tot el grup va pausar els seus projectes de vida, així que ara cadascú reprendrà el seu. Hi ha qui vol ser pare, hi ha qui vol canviar de feina, hi ha qui vol preparar unes oposicions, o simplement qui seguirà amb la seua vida, però ho farà més tranquil·lament. I nosaltres al final ens continuarem trobant, perquè som la quadriga d’amics, i recordarem batalletes d’aquests anys fins que algú ens diga que ens estem fent pesats.
 
Es fa estrany marxar?
Hem dut una vida tan intensa aquests últims anys que evidentment enyorem la vida quotidiana, però també ho hem d’equilibrar, perquè tenim el cos acostumat a molta energia i a molta marxa. La nostra gent està una mica espantada per si els posem la vida cap per avall. Crec que ens hem de trobar de nou a nosaltres mateixos, i jo personalment tinc moltes ganes de tenir una vida una mica més tranquil·la i normal.