Una colla d’amics de la xaranga, dels de tota la vida, han aconseguit omplir el Roig Arena de València cantant en valencià. T’ho diuen fa uns anys i no t’ho creus. Doncs ha passat. La Fúmiga ha aconseguit retirar-se dels escenaris omplint dos vegades el recinte i venent totes les entrades. Després de 14 anys expandint la seua música arreu dels pobles i ciutats dels Països Catalans, es retiren. Ho van anunciar l’any passat, quan encara els quedava una gira de comiat per davant i moltes experiències per viure.

A la pantalla del Roig Arena es mostra el missatge: “Tot s’acaba”. Són les 19:30h i comença el prexou amb cinc artistes ja consolidades en l’escena musical valenciana: Abril, La Xica, Drasen, Esther i Naina. Ofereixen un espectacle combinant les seues cançons. Una barreja entre músiques urbanes i pop per començar a escalfar abans del concert de La Fúmiga.

Ja son quasi les 20:30h i el recinte està ple, i encara així, la gent intenta localitzar-se entre el públic amb les llanternes dels mòbils. Entre els assistents hi ha cares conegudes de familiars, amics, gent del poble, i és que hem coincidit abans a manifestacions, a festivals, concerts o als centres de treball.

Comença l’espectacle amb un clàssic i preguntant: “On és la gent de la Mediterrània?”; la resposta és fàcil: Estem tots allí. La gent en peu canta la lletra amb força sabent que potser és l’última vegada que la disfruten en directe. Eixa melodia dels vents que tantes xarangues han tocat pels carrers d’arreu del País Valencià, ara sonava amb 18.000 persones davant, i amb algun músic que se sabrà cada nota de memòria.
 
La banda valenciana no venia sola. Els primers a eixir van ser els barcelonins Ginestà amb “Tot està per fer”, la cançó que dona nom al seu tercer disc. Avança el concert amb un ritme frenètic, i apareix Naina per cantar “Què tia” i “No sé ballar”. A la pantalla es mostra la recreació del joc Just Dance, i el públic es fica a imitar els moviments.

LA CASA ESTAVA PLENA

Els sis globus que envolten la pantalla situada enmig de la pista van baixant colorits segons va avançant el concert i el show continua amb més aparicions: Mireia Matoses de Pupil·les i actual cantant de Malifeta s’uneix per cantar “Karrasketon”, la primera cançó que van publicar i que també ha sonat a les milers de xarangues del País Valencià gràcies a l’arranjament de vents del cantant, José Beteta. Seguidament, Arnau Giménez de Zoo i actual cantant a Malifeta, apareix per cantar “La Ferida” acompanyats d’una batucada. Àrtur Martínez aprofita per llançar un missatge dient que és un dels seus referents, i a continuació canten “Esbarzers” un himne que Arnau va compondre amb La Gossa Sorda i que tantes vegades han tocat La Fúmiga als seus inicis.

La pantalla mostra una cara coneguda, és Arturo Valls, presentador de programes com “Ahora caigo” o “Me resbala”. El missatge que llança és un que els artistes que cantem en català escoltem freqüentment, resumidament diu: “Cantad en castellano”. La Fúmiga aprofita per enllaçar-ho amb la seua cançó paròdia “Equilibrios infinitos”. Tant a l’escenari com a la pista, el Roig Arena es va transformar en una casa, i estava plena. Les artistes del pre-show van eixir per cantar aquesta cançó - “La casa plena” -, que fa referència a la lluita compartida. Però si va haver-hi un moment que se’ns va quedar gravat va ser quan cantaren “Mami” on acompanyats d’una orquestra de vent-fusta i cordes, els membres del grup ploraven d’emoció mentre feien videotrucada en directe amb les seues mares.
 
Després va aparéixer Kiko Tur, el cantant d’Aspencat, per interpretar un dels seus clàssics: “Quan caminàvem”. El públic el va rebre amb una alegria enorme perquè tornava a xafar l’escenari. Però no se’n va anar, es va quedar per cantar “Cançó que mai s’acaba”, -que començava amb l'intro de “Crazy in Love” de Beyoncé-; una cançó que a través de la lletra, van referenciant a altres temes com “Tio Canya”, “Camals mullats” o “Suavitat universal”. També hi va haver espai per a la crítica. A la pantalla van aparéixer el rei emèrit i Carlos Mazón i entre ditets i xiulets els van fer fora i començava la cançó “Monstres i gegants”. Més tard va arribar “Juguem amb el món”, amb Esther i Àlex Blat. Damunt de l’escenari, un grup de xiquets i xiquetes vestits de pilotaris ballaren amb una alegria contagiosa mentre tiraven pilotes al públic.

MOMENT PER A LA TRADICIÓ VALENCIANA

Va arribar el moment de mostrar la cultura valenciana en tota la seua esplendor i La Fúmiga va fer allò que millor sap fer: convertir la tradició en una festa. L’escenari es va omplir d’una marxa mora amb cabuts, dansaes, endemoniaes i muixeranga. També va tocar el torn dels sentiments més arrelats a través d’unes albaes cantades per Pep Gimeno 'Botifarra' i Noelia Llorens 'Titana', i amb Jonatan Penalba de versaor. La veu tradicional acompanyada d’un tabal i d’una dolçaina, com es fa habitualment, i uns versos dedicats a La Fúmiga varen acabar amb un: “Gràcies per tant”. I de sobte, una decoració al pur estil del Tiny Desk de C.Tangana, va acollir la interpretació de la "Malaguenya de Barxeta". Per tancar l’interludi del concert, la formació es va convertir en La Fúmiga dels inicis, amb Àrtur al bombo i Beteta al clarinet, interpretant les cançons típiques de xaranga, sense amplificació i sonant al natural. La banda va tornar als seus orígens: carrer, amics i molta festa.
 
Per tancar una nit plena d’emocions, La Fúmiga va obrir les portes de l’escenari a més amics. Els Catarres van arribar amb ”Cançons d’amor”, Suu amb “Primera conjugació” i Samantha amb “Ja no fa mal”. Tres cançons que parlen d’amor, de formes molt distintes. Amb Esther va sonar “Hora blava”, amb Figa Flawas el hit de l’estiu “Ja dormiré” i van tancar la ronda amb The Tyets cantant “Havia de passar”. Entre tanta emoció, també va haver-hi lloc per a la bogeria amb un moment de rave on va sonar “Party Rock Anthem” de LMFAO que va fer vibrar tota la sala, perquè una nit com aquesta també necessitava riure, suar i deixar-se anar.
 

UN FINAL ENTRE LLUMS I LLÀGRIMES

Quan va haver-hi un moment per al descans, Àrtur es va aturar i va dir una frase que pot resumir la seua sensació que tenien des d’allà dalt: “A la gent normal li passen coses boniques”. Un a un, va anar presentant els integrants del grup i, mentre ho feia la veu se li va trencar. Va plorar recordant tot el que han viscut junts: les aventures, els èxits i les dificultats que han superat junts. Les llàgrimes d’Àrtur i dels seus companys, també eren les nostres, perquè hem crescut amb la seua música, i en aquell moment tots érem part d’aquella història.

Els sis globus ja estaven tots colorits i assenyalaven el final del concert. Van tancar la nit amb “Llavors”, un himne dedicat al País Valencià. El Roig Arena es va il·luminar amb les llanternes del públic. Va ser el final perfecte, ja que es va reflectir el sentiment d’una terra que tantes lluites ha patit i altres que està travessant, cantant-se a si mateixa, agraïda i orgullosa, amb la certesa que aquesta nit la recordarem sempre.