El disc comença amb “Les coses anaven bé”, una cançó que vas ensenyar abans que sortís l’àlbum complet. Ens passa sovint això de no valorar el que tenim fins que deixem de tenir-ho?
Sí, “Les coses anaven bé” parteix d’aquesta idea de la gent que resulta que, en el fons, està bé però no se n’adona. I de fet, també de com és de difícil, moltes vegades, adonar-se’n. El cervell ens porta massa sovint galopant cap als dubtes, encara que en el moment present estiguem bé i en siguem plenament conscients.
Quan et poses a escriure una lletra, agafes una idea principal sobre la qual anirà la cançó i a partir d’aquí la desenvolupes?
Normalment quan escric les lletres acabo tirant a buscar les emocions i temàtiques que més m’interessen, i a partir d’aquí trobo una estructura o les frases que millor em funcionen per parlar-ne. En aquest cas, tot va començar amb la sensació de pensar que estàvem bé però no ens n’adonàvem...
El tema és un duet amb Giulietta Vidal, d’Alosa, però al llarg de l’àlbum també apareix de manera habitual la veu d’Emma Roca, ja sigui per darrere, doblant-te o fent cors...
Un dels últims bolos que vaig fer amb el disc anterior, Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024), va ser a la sala Razzmatazz de Barcelona i totes dues hi van participar. Van cantar a unes quantes cançons i em vaig quedar amb la idea que podrien aportar un nou color al disc següent. La veritat és que en alguns moments tenen un major protagonisme, com al tema amb la Giulietta, i en altres fan cors, però tot plegat ha sortit de manera natural mentre feia les cançons. Per exemple, quan vaig fer aquesta introducció no la vaig escriure pensant que l’hauria d’interpretar algú altre, sinó com si ho hagués de fer jo mateix. De fet, la tessitura és força greu per a ella... Al final vaig pensar que molava molt començar amb una narració, com si fos una obra de teatre o una tragèdia dramàtica.
El primer senzill d''El detector de mentides' que vas estrenar va ser “Entretén-me”. Et sembla una cançó prou representativa de l’àlbum?
La selecció dels senzills d’aquest disc la vaig fer com acostumo a fer sempre... Quan tinc les cançons més o menys acabades faig una breu consulta entre el meu cercle de confiança i ells em suggereixen les cançons que consideren que poden ser més aptes o atractives per llançar al mercat.
Tot i això, “El que és vell i el que és nou” també podria ser una bona carta de presentació?
És una cançó molt clàssica meva, per dir-ho d’alguna manera, un territori en el qual em sento còmode. Recordo que Joan Miquel Oliver explicava en una entrevista que de tant en tant mentre era a casa es deia: “Va, vaig a fer una altra cançó de marcianets”. Doncs, en el meu cas, també tinc aquesta mateixa sensació quan escric una mena determinada de cançons.
Ets conscient que, si la fas, a la gent li agradarà?
Després d’acumular pals i estils diferents que he anat tocant amb els anys, hi ha un tipus concret de cançons en què em sento com a casa. I, en aquest cas, és molt folk-dylaniana i m’hi sento còmode. És un format que inevitablement em surt naturalment, perquè puc estar molt flipat amb alguna cosa nova, però de cop em passo quinze dies seguits tornant a escoltar Bob Dylan. Hi ha uns pals de paller que no abandono mai, simplement hi vaig incorporant coses noves.
“Entretén-me” sembla un cançó en què l’oient pot sobreanalitzar la lletra i extreure’n diverses lectures, segurament totes equivocades respecte a la que tenies tu inicialment. Quina va ser?
De vegades hi ha la intuïció que l’altra persona no està posant res d’ella mateixa perquè la parella funcioni, i li diu: “Entretén-me, fes tu la feina”, perquè hi ha alguna cosa interessant que li passa pel cap. Si la gent es queda amb aquesta idea i desenvolupa la psicologia del text, ja n’hi ha prou. No cal res més... Hi ha un cert egoisme en la veu protagonista i això ja és interessant. Simplement li demana que l’entretingui anestesiat, perquè no vol res més. Això de sobreanalitzar les lletres ja ens va passar molt amb “Boomerang”, de Manel, que la gent buscava metàfores de mil coses i, en canvi, només hi havia aquella història i un bumerang, un puto bumerang, i ja està!
El disc està coproduït conjuntament amb Pep Saula i Arnau Grabolosa ‘Grabu’, dos productors actuals més joves. Com ha estat treballar amb ells?
Quan tenia 21 o 22 anys, en Grabu ja va entrar a la banda per a la gira de Balla la masurca! Ens vam avenir bé, vaig veure que era molt bon músic i que tenia talent. Amb Pep Saula eren companys de pis, va venir a algun concert i també vam anar parlant. Quan pensava en com produir el segon disc volia fugir de com havia treballat al primer, amb molta gent i anant amunt i avall. En aquest cas, ha estat tot l’oposat, perquè hem quedat moltes vegades a casa. És un disc que he fet de deu del matí a dues del migdia, quan vaig a buscar el meu fill a l’escola bressol, d’una manera molt familiar i també molt tranquil·la. Per això també calia que fossin sempre els mateixos productors, i no anar canviant. En aquest procés cal explicar l’esperit del disc a tothom, i això comporta molta feina.
Al primer disc vas treballar amb Jake Aron, que havia produït els últims discos de Manel.
Amb el temps m’he adonat que, encara que fos normal, hi havia una tendència que no em permetia acabar de trencar amb determinats processos que feia amb Manel. Em semblava interessant trobar un camí propi i més allunyat. I ara tinc la sensació que, des que faig discos en solitari, les decisions que han anat per llocs molt diferents de Manel han acabat sent millors que les que eren més continuistes. En aquell moment em va semblar normal produir amb Jake Aron, perquè em vaig posar a gravar vuit mesos després de l’últim concert del grup, i encara estava en un procés de transició. El segon disc ja està situat en un lloc diferent.
El títol del disc, 'El detector de mentides', és també el nom de la tercera cançó. Què és el que més t’ha interessat d’aquest concepte?
M’he inspirat en la idea del poder de la mentida i del mentider. A més, el polígraf com a màquina freak està passat de moda, però la nostra generació el coneix perfectament. Em feia gràcia agafar un concepte en desús, però que en el seu moment fos atractiu. A partir d’aquí vaig compondre la cançó, que té una part narrativa però també una tornada molt pop.
A la cançó et poses en primera persona i dius que, quan passes pel polígraf, el rebentes. Per què?
M’he basat en la idea, que m’ha semblat molt graciosa, que el protagonista arriba a mentir tant i tant que acaba trencant la màquina!
També has fet una cançó sobre un partit de tennis (“Nocturn de tennis”). D’on surt?
M’agradava el títol, inspirat en el llibre Nocturno de tenis, de Luis Torres de la Osa, i a partir d’aquí vaig anar fent. Vaig descobrir-lo i vaig anar-hi fent voltes. Ara que he estat pare no miro gens de tennis, però és un esport que sempre m’ha interessat...
A tu t’agradava molt el ciclisme...
Sí, però també vaig molt per èpoques. Els últims anys, amb el lideratge de l’eslovè Tadej Pogačar, ho estic mirant poc, perquè m’avorreix. Els ciclistes hegemònics em tiren cap enrere.
En aquesta cançó –i quasi a tot el disc– hi ha molts sintetitzadors. Com has compost els temes?
En general, quan estic en època de pensar cançons vaig saltant d’instrument, perquè cadascun m’aporta coses diferents. Depèn del lloc de casa on soc i del que estic fent n’agafo un o un altre. Si hi ha qüestions harmòniques, per exemple, el piano és molt més intuïtiu que la guitarra. Els artistes que no tenim una gran formació anem fent... i crec que va ser John Lennon qui va dir que l’instrument et porta cap a la cançó. Si penses en el primer disc de Manel, les tonalitats estan clarament marcades sobretot per les que ens eren fàcils de tocar amb l’ukulele.
Per cert, en aquest disc hi ha molt poques tornades, en general. Per què?
Tinc la sensació que no són poques... però no m’hi he fixat de manera expressa. En tot cas, hi ha una qüestió que era fonamental, i és que no volia que fos un disc avorrit. I amb les tornades em passa que repetir la mateixa informació dues o més vegades és una cosa que ha tendit a avorrir-me. Durant una època vaig ser molt fan d’Aerosmith, però tenien el problema que les cançons repeteixen la tornada una vegada i una altra i una altra... Sempre me’n sobraven, com a mínim dues. Em vaig quedar amb aquesta sensació, però no és que tingui res contra les tornades, ni molt menys. De fet, quan en trobo una que funciona m’alleuja molt, perquè ja tinc una part de la cançó feta.
Al llarg de la teva trajectòria no t’has caracteritzat per seguir una estructura pop tancada de vers, tornada, vers.
No m’agrada plantejar una estructura de cançó que provoqui que l’audiència pugui preveure què vindrà a continuació... Tampoc no cal tornar-se boig, però intentar jugar i fer que una cançó sigui sorprenent o tingui alguna cosa especial forma part de la meva feina. Tot el que sigui una estructura convencional em resulta poc satisfactori quan estic treballant. Sempre val la pena donar-hi una volta a veure què trobo. Són més hores, però és com em sento més còmode.
Quins compositors de cançons has escoltat i t’han agradat més aquests últims anys?
El gran descobriment que he fet és Charly García. Quan era adolescent ja havia escoltat algun referent de la música argentina, com Andrés Calamaro, però a ell el veia com un rocker tronat. De cop vaig escoltar els discos que feia als anys setanta amb el grup Serú Girán i després en solitari, i em va flipar molt. La seva música m’ha fet molta companyia aquest últim parell d’anys.
T’ha influït en la sonoritat a l’hora d’enregistrar el nou disc?
En general, no em plantejo mai com ha de sonar un disc. De fet, Balla la masurca! és bastant caòtic en aquest sentit, perquè hi ha sons molt diferents, i amb el nou em vaig proposar que tingués un so més concret. Vaig veure que si delimitava la sonoritat em donava una major llibertat a l’hora d’escriure, de la qual podien sortir coses xules. Així que he utilitzat només un piano electrònic Yamaha dels anys setanta i un sintetitzador Yamaha DX7, que sona a l’inici de “Les coses anaven bé” i que tira cap als vuitanta. Si fa 15 anys m’haguessis dit que el tocaria, no m’ho hauria cregut. I pel que fa a la influència argentina en aquest disc, m’ha interessat sobretot l’ús dels baixos fretless.
Pel que fa a “Els terraplanistes” és una cançó pop molt rodona i divertida. Què buscaves?
Vaig buscar un lloc interessant per parlar d’aquest tema. Seria absurd, per obvi, fer una cançó crítica amb el terraplanisme, i massa fàcil riure-se’n. Per això em va interessar tractar-ho des del punt de vista d’un convers, una persona convençuda que està en possessió de la veritat. Em fa gràcia el poder de la gent que s’ho creu dirigint-se a la persona equivocada.
El disc es tanca amb “No ho afrontes”, una picada d’ullet a Mecano. Per què aquest referent?
És una cançó reposada que demana paciència i que, per tant, calia que estigués al final per a qui hi vulgui arribar. Melòdicament m’agrada molt i li tinc molt de carinyo. És l’última que vaig fer.
Quan vas acabar la gira anterior i vas començar a pensar en el següent disc, com volies que fos, tenies alguna frase definitòria?
Amb Manel no ho fèiem mai, però després teníem una intuïció estètica. Amb Atletes, baixin de l’escenari (Discmedi/Warner, 2013) ja teníem clar que seria més rocker, amb Jo competeixo (Discmedi/Warner, 2016) que utilitzaríem sintetitzadors, i que amb Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019) que hi posaríem sàmplers. En aquest cas, tenia clar que treballaria amb un equip reduït amb el qual pogués fer una feina diària i de mica en mica. Vaig acotar alguns aspectes del so, però també volia tenir l’esperit obert.
Respecte als productors, què t’ha aportat treballar amb gent de generacions més joves?
Saps què passa, que se’m fa difícil associar caràcters concrets a generacions senceres. La importància de l’individu és més gran i tothom és diferent. Tinc la sensació que un és capaç d’entendre només la seva pròpia generació, qui em cau bé i qui no, quan ho comparteixo. En canvi, a mesura que em vaig distanciant... i soc un senyor de 45 anys, una mica modern, intento avenir-me amb la generació més jove. Però llavors arribo a la conclusió que si l’altra persona tingués la meva edat o jo la seva, potser ni tan sols seríem amics... No sé fins a quin punt hi ha un caràcter generacional.
Quina opinió et mereixen els nous productors?
El que m’importa és que són bons professionals, bons músics i tenen un talent innat que jo no tinc. M’és igual l’edat que tinguin. Però, afinant més la resposta, diria que hi ha qüestions purament tècniques que m’al·lucinen, perquè són gent que està molt acostumada a treballar amb l’ordinador i amb targetes de so. Exploten aquesta eina d’una manera que quan existia Manel no sabíem o no teníem. Això ho canvia tot. Per a la meva generació fer un disc volia dir gravar primer una maqueta a casa i després anar a l’estudi, on ens hi passàvem molts dies. Hi havia un ritual al voltant de l’estudi. En canvi, la nova generació són una gent que gravant un instrument per línia amb un ordinador a casa seva ja sonen de meravella.
Pots llegir l'article complet al número de novembre d'Enderrock (402).
