La badalonina Sílvia Merchán ‘Affra’ fa anys que té el cant al centre de la seva vida, però en els últims anys s’ha dedicat a participar en projectes d’altres artistes o ha format part de grups o col·lectius musicals. Fins ara. De la necessitat d’expressar les seves emocions i sentiments, i de publicar les seves pròpies cançons, neix el seu projecte personal, que presenta amb l’EP Al trenzar mis penas (Say it loud, 2026). En parlem amb ella.



Fa molts anys que et dediques al cant, però fins ara havia sigut formant part de projectes amb altres artistes. Què t’impulsa a crear el teu projecte personal?
Ja feia temps que volia començar a cantar en solitari, amb les meves cançons, però no trobava el temps ni sabia com fer-ho. Quan vaig conèixer en Daniel Felices, el meu productor, fa uns quatre o cinc anys, vam començar a tocar a duet com a Soroche. Allà vaig anar trobant el meu espai, el meu segell com a artista, i també el meu so. Jo ja tenia moltes coses escrites, perquè sempre he anat amb una llibreta sota el braç, però sempre ho havia deixat tot oblidat. Tot i que, el que m’ha fet decidir definitivament, ha sigut trobar una història que vull explicar.

Debutes amb el nom Affra. Quin significat té?
Aquest nom té una història curiosa. Realment era el nom que volia posar a la meva hipotètica filla —que ara mateix no sé si mai tindré, tenint en compte com està tot—. Però quan ja tenia al cap el meu projecte en solitari, em va sorgir el dubte de quin nom utilitzar com a artista, perquè el meu nom real és Sílvia Merchán, que m’encanta, però crec que és una mica complicat d’entendre i recordar. Vaig recordar que tenia guardat Affra com a nom, i vaig pensar que també m’encaixava. Al final, Affra és un nom àrab que vol dir que ve de la terra, i jo m’identifico molt amb aquest concepte, perquè soc molt terrenal. A la gent li ha agradat molt, de fet, molts que m’han conegut recentment ja m’identifiquen més com a Affra que com a Sílvia, i ja em giro senti el que senti. Convisc amb els dos noms.

Com a Affra presentes el primer EP, ‘Al trenzar mis penas’. La idea del títol l’expliques a “Introducción (Leí una vez)”. És real aquesta història?
Quan vaig gravar el videoclip del primer senzill del projecte, “Canto” —que vaig fer sense tenir la idea de fer un disc ni res—, em vaig fer unes trenes molt llargues. Bàsicament, per estètica, no volien dir res en aquell moment. Però el videògraf em va enviar un article que li havia passat la seva mare que explicava el que narro a la introducció: com a les zones indígenes, antigament es trenaven els cabells per fer que les penes quedessin allà i no fessin arrel al cor. Aquesta història em va atrapar i em va fer recordar com la meva àvia m’explicava que, quan era més jove, no tenien gran cosa, i que moltes vegades no tenien ni aigua calenta per dutxar-se. Però que la meva mare i les meves tietes, quan anaven a l’escola, sempre anaven impecables, amb els cabells superpolits i les trenes fetes. Així que pel significat rere les trenes, i també per homenatjar la meva àvia i la història de les dones de la meva família, vaig decidir fer aquest disc més conceptual.


Al disc hi ha històries de cures, com “Cuídame”, però també parles del dolor, a “Rómpete”. Cada un dels temes és una de les fases d’aquesta superació personal, o parla d’una sanació diferent cada una?
Realment els temes els vaig fer per separat, no pensant en què cada un seria una part d’un disc, perquè hi havia escrites moltes coses d’abans que sorgís el concepte del disc com a tal. Però, al final, tots formen part del meu procés de sanació, així que quan ho vaig tenir tot, em vaig adonar que estava cantant sobre un procés complet, tot i que la intenció inicial no fos aquesta.

El projecte i el disc els vas presentar amb “Canto”, primer senzill i l’únic en català del treball.
Al final el català és la meva llengua materna i m’encanta. No vull deixar de cantar en català mai, perquè crec que utilitzant-lo és com aconseguirem mantenir-lo. M’hauria agradat fer més temes en català en aquest disc, però anava una mica justa de temps per entregar-lo i vaig deixar-ho com està ara. Tot i que tenia altres temes fets en català, però no acabaven d’encaixar en aquest concepte que hem volgut aplicar al disc. Així i tot, jo continuaré escrivint en català, perquè és el meu idioma i perquè em surt així.

En aquesta cançó parles de l’impuls de cantar, de trobar en la veu un refugi. El cant sempre ha format part de tu?
A mi cantar em cuida. Sempre ho he dit. A vegades he de sortir a fer algun un concert, i no estic del tot bé, potser tinc un dia fluixet, però és posar-me a cantar i em passa. Marxen tots els mals del meu cos. La música ho és tot per mi.


Destaques molt la part vocal, però també escrius totes les teves lletres. Has descobert més tard la teva faceta com a compositora?
Potser la composició va venir una miqueta més tard, sí, però també perquè les inseguretats ens juguen males passades. Abans, no creia que podria compondre, i tot i que m’agradava molt escriure, li donava moltes voltes al cap perquè no m’acabava de creure que jo pogués fer una cançó. Però un dia em vaig dir a mi mateixa que havia de ser valenta i atrevir-me a publicar les meves pròpies cançons. Perquè, crec que enfrontar-te a les teves pors i treure un disc ple de cançons tan íntimes, és de ser molt valenta.

Com dius, és un disc molt íntim i personal, però alhora totes les cançons són molt catàrtiques i t’absorbeixen en escoltar-les. Ho buscaves així?
És bonic que es percebi així també des de fora, perquè al final com a artistes volem arribar a la gent amb la nostra música. A mi m’agrada escoltar música que m’emociona, i també volia fer-ho així en el meu projecte. Per mi era molt important poder fer coses que a mi mateixa m’agradaria escoltar, no fer allò que agradi a la majoria, sinó allò que si hagués fet un altre artista, hagués escoltat. Aleshores, buscant traslladar aquesta sensació, m’he buidat molt a mi mateixa, i això m’ha fet patir. Perquè al final aquestes cançons les he de cantar en públic i, depèn de quina, costa. Però crec que he aconseguit que, tot i partir del dolor, totes tinguin un aire esperançador. Tot i ser fosques, tenen la seva llum. 


“Introducción (Leí una vez)” i “Sueña”, que són els dos primers temes del disc, van units per una mateixa melodia. És una manera de mostrar la continuïtat de la història, més enllà de la lletra?
Totalment, perquè jo segueixo la història de les trenes de la introducció a l’inici de “Sueña”, en què parlo de la meva àvia, de la meva mare, i tot estava molt lligat, així que volia donar més força encara al concepte i al significat d’aquest dins les meves lletres.

A “Sueña” és on més desenvolupes aquesta idea de trenar els cabells, destacant-ho com un símbol d’unió entre dones. La sororitat femenina és un dels puntals del projecte?
Realment jo vinc a parlar d’això en aquest disc, de la solidaritat femenina i de la comunitat entre les dones. Un altre exemple d’això és “Si mi boca hablara”, que parla sobre com a les dones se’ns ha silenciat històricament, però que recentment hem pogut començar a alçar la veu, tot i que encara no sigui suficient. Volia donar veu a aquestes dones que han estat tant de temps silenciades perquè crec que és important i que és feina de tots i totes fer-ho. Que no passin mai més desapercebudes.

Tanques l’àlbum amb “(outro)” en què podem escoltar dues converses amb les teves àvies. És una manera de tancar la història de les mares que trenen els cabells a les filles que obres a “Sueña”?
Per una banda, sí, tanca aquest cercle. Per l’altra, jo tenia moltes ganes de poder tenir un recull d’àudios de les meves àvies. La materna, la culpable d’aquest disc, i la paterna, a qui també he volgut donar l’espai que mereix al disc, perquè encara que no hagi format part d’aquest concepte, és una dona de la meva vida a qui admiro moltíssim. Em fa molta il·lusió tenir-les al disc, perquè mai se sap quan no hi seran, i tot i que tinc molts vídeos d’elles, poder escoltar-les aquí m’emociona moltíssim, perquè hi podré tornar sempre que ho necessiti. A més, són moments molt naturals amb ambdues, perquè no els vaig dir res, simplement les vaig telefonar, vam xerrar una estona, i va sorgir així, natural.