L’èxit del màrqueting i de la venda d’entrades del concert de Sopa de Cabra –17.500 tiquets venuts en 10 hores– s’ha de considerar un fet històric. Mai cap grup de rock en català havia assolit aquest rècord, tot i que ja havien omplert aquest recinte en solitari Lluís Llach (amb un doble concert), Raimon o Joan Manuel Serrat. Igual que el Barça de Guardiola, la música en català continua superant fites històriques. I és que aquesta temporada –musical i esportiva– està sent de nou la millor. Tal com va passar quan Manel o Els Amics de les Arts van omplir dos dies el Palau de la Música o quan –ara fa vint anys– quatre bandes van rebentar el Palau Sant Jordi.
‘Bona nit, malparits!’, ‘Canya per un tubo!’, ‘Tarragona m’esborrona’ i ‘Boig per tu’ van ser els quatre crits de guerra que més van ressonar a les parets del Sant Jordi de Barcelona la nit del 21 de juny de 1991, davant de gairebé 22 mil persones. Va ser el macroconcert de referència de l’anomenat ‘rock català’, el primer i més important fenomen de masses de la música catalana. De la mateixa manera que als anys seixanta la Nova Cançó va enarborar la lluita contra la dictadura franquista amb una lírica de protesta, o que al segle XXI el ‘nou pop català’ marca el panorama indie del millor moment de la història musical.
En aquell concert per a la història es van batre rècords de públic assistent en una sala coberta, es va criticar la intervenció política a la qual els seus propis mànagers havien demanat societat i complicitat, es van saltar els protocols del sentit comú, hi va haver corredisses al backstage de multinacionals intentant fitxar els nous ídols del públic, es van anunciar discos en castellà... Però, al cap i a la fi, la nit d’aquell dia va servir per posar les bases de la indústria i la premsa musical catalana actuals.
A la Catalunya dels anys noranta, una nova generació de joves filla de la democràcia s’havia escolaritzat en català, muntava grups de rock i aplaudia i corejava sense complexos cançons pròpies. La punta de l’iceberg d’aquell ‘boom’ musical va néixer a comarques, lluny d’una Barcelona provinciana que mirava gelosa cap a la ‘movida madrileña’, i va esclatar a la capital catalana de la mà de quatre bandes que han signat una llarga trajectòria: Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets i Sau. El seu gran èxit comercial i popular va tenir el punt de partida en centenars de concerts al circuit de festes majors i a la xarxa d’emissores locals. Ben aviat els grups van omplir pavellons i camps de futbol amb un públic entregat. Es van fundar desenes de clubs de fans i allò es va certificar amb milers de discos: el doble LP en directe Ben endins (1991) de Sopa de Cabra va vendre la increïble xifra de 100.000 còpies, mentre Sau recollia en un bany de masses discos d’or dels autèntics. Hi va haver un canvi de convencions respecte a la Cançó i al pop-rock precedent, sobretot en la manera de presentar-se davant el públic, i més enllà d’una reformulació formal va ser prou radical per mostrar-se com un nou fenomen artístic i musical.
El ‘rock català’ va ser un acte espontani sense un compromís meditat amb la Cultura, que va omplir un buit musical necessari. Les cançons van penetrar ràpidament en l’imaginari col·lectiu, i és per això que en la fase inicial es va adreçar a un públic bàsicament teenager i compromès amb el país. Lamentablement, la majoria de periodistes dels mitjans barcelonins no ho van ni preveure i els va agafar desprevinguts. Encara avui en dia alguns mitjans continuen aplicant la censura per amagar la realitat, i continuar defensant una idea caduca i rància, atrapada en mentalitats retrògrades i tenyides de fals progressisme. Llavors –i ara– es va titllar despectivament allò de ‘rock rural’, de baixa qualitat i amb lletres intranscendents, atribuint el seu èxit a una campanya de promoció lingüística de la Generalitat de Catalunya.
Durant uns anys es va intentar fer quallar la falaç idea que el ‘rock català’ estava subvencionat, quan en realitat va ser possible gràcies a una nova generació de públic i a la creació de companyies independents i empreses de management que, aprofitant els milers de discos venuts i unes gires maratonianes, van ser capaces de convertir aquells artistes en un autèntic fenomen musical.
Aquelles cançons van quallar i –per molt que alguns es tapin els ulls i les orelles– ja formen part de l’imaginari col·lectiu dels catalans. Per això, hem d’atribuir a la mediatització a la qual estem sotmesos i anestesiats a través de canals públics i privats el fet que ningú fos capaç de preveure l’èxit aclaparador de Sopa de Cabra amb el seu concert de retorn (ni els periodistes, ni les promotores de l’espectacle, ni tan sols el mateix grup).(1) De la mateixa manera que Els Pets han estat els grans triomfadors dels Premis Enderrock 2011 o que Pep Sala fa vendre revistes i omple escenaris com a hereu de Sau. És veritat que la nostàlgia ven, però més cert és encara que els catalans tenim memòria, i que aquestes cançons ja formen part de la nostra banda sonora i de la nostra identitat, de manera personal i també col·lectiva.
(1) Una advertència que ja analitza i teoritza Joaquim M. Puyal al seu molt recomanable llibre Aicnàlubma (Columna, 2011).
.gif)
