El final de l’any 2014 va venir farcit de llibres musicals. Alguns traspassen les fronteres entre disciplines, per poc que vulguem mirar, investigar o escoltar. Perquè no voldríem perdre’ns cap lectura pel camí i alhora estarem ben atents a aquest 2015, que es presenta tant o més ple de novetats. Abans de capbussar-nos-hi, però, començo aquest 2015 desgranant lectures d'un passat recent que no només recomano, sinó que apunto per engrescar-vos a la seva lectura i coneixement (que aquí no hi ha espai ni per a rànquings ni per a rebaixes o saldos). 

Potser perquè la cançó d'autor i la poesia sempre m'han encisat, i he vist com ho feia a cada concert en molts altres. Potser perquè les seves cites s'han fet entre imprescindibles i ineludibles per a una bona part del públic a qui l'interessa la música quan es pensa com a cultura i no com a simple entreteniment, i no només a l'epicentre barceloní. Potser perquè quan vaig entrar com a redactora aEnderrock fa deu anys també va coincidir que feia moltes cròniques de concerts per al diari El Punt i vaig haver de cobrir de dos a quatre concerts per setmana durant els mesos del festival, cosa que et dóna mesura de les seves dimensions. 

El setmanari EDR va néixer el 12 de desembre del 2013: un any i 50 números després, bufem la primera espelma amb la il·lusió de veure com una idea dins el cap s'ha convertit en una realitat consolidada. Enguany l'EDR ha estat nominat per l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC), un fet que ens demostra la bona rebuda que ha tingut per part del sector. De fet, EDR ha estat possible per la bona sintonia que s'ha creat amb els músics (i tot l'equip que tenen al darrere), que han apostat per donar a conèixer les seves novetats a través del setmanari. I òbviament, per la bona rebuda que ha tingut per part de lectors.

La vetllada del passat dissabte 6 de desembre va oferir l'espectacle anunciat de música i màgia al Gran Teatre del Liceu, programat dins el Festival del Mil·lenni. Les entrades estaven exhaurides de feia dies. Per fi arribava per a molts la nit que havia de cristal·litzar el treball conjunt d'una bona colla de gent. 

 En aquest petit país nostre sovint sembla que només hi càpiguen el divisme i l’autobombo. Però no! Rebel·lem-nos. També hi ha gent humil que treballa amb modèstia i que al cap dels anys acumula mèrits i autoritat guanyada a pols. 

 

 

 

 

 

 

 

La dissolució d'Antònia Font certifica que el pop-folk català de la darrera dècada ha tancat un cicle, tal com anunciàvem al darrer Editorial d'Enderrock. Els pioners del nou pop català van marcar amb el disc Alegria (Drac/Virgin, 2002) un abans i un després de l'escena musical catalana.

 Toti Soler. D'una manera silenciosa és una petita joia: un documental gestat per l'equip de l'Sputnik i que es va estrenar al Festival In-Edit d'enguany. Fa un parell de dies, es va emetre per la petita pantalla.

 [Destrio publicat a l'Enderrock 216]
El president Mas es va equivocar en una cosa a l’hora de confegir el seu darrer govern. Rectifico, potser es va equivocar en més d’una cosa, però n’hi ha una de segura: hauria hagut de crear la Conselleria de la Cervesa, tal com sona.

 El recordat bateria de la Dharma, Josep Fortuny, mort ara fa unes setmanes, deia que es van tornar independentistes quan els van expulsar i repudiar del mercat espanyol, no per ser catalans sinó per ser diferents. 

 El cap de setmana passat vaig passar per quatre escenaris barcelonins on, a pesar de tot (entengui’s per tot traves administratives, estrangulaments econòmics, etc.), la música en directe segueix bategant per ara. 

 Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Castelló el Trovam!, un festival de música en valencià que, a més, va acollir divendres dues taules rodones per valorar la situació actual de la indústria musical al País Valencià i de la premsa especialitzada. 

 Les declaracions d'Albert Pla a La Nueva España ("A mí siempre me ha dado asco ser español, y espero que a todo el mundo") no només han generat airades reaccions des de l'espanyolisme ultramuntà. 

 Cada revolució té la seva música i el ritme de cada procés sona diferent. La mítica “L'Estaca” de Lluís Llach –gravada ara fa 45 anys– ha arribat enguany a les gairebé 150 versions enregistrades en desenes de llengües d'arreu del món, convertida així en la cançó en català més universal. 

 Quan preparàvem amb l'Albert Lloreta el documental La Dharma, una emoció vam fer una immersió a la història de la banda de Sants: l'excusa era l'anunci de la seva aturada de màquines, però la realitat és que amb tants anys de trajectòria, i tot i que quasi tothom havia parlat d'ells en algun moment, possiblement mai ningú s'havia parat a revisar una trajectòria amb un perfil similar al d'unes muntanyes russes. Moments àlgids i altres de molt més durs i crus. 

 [Destrio de l'Enderrock 215, setembre del 2013]
Si teniu aquesta revista a les mans és que som a primers de setembre i que us saludo des de Menorca: Com esteim? 

[Editorial de l'Enderrock 215, setembre del 2013]
A principi d’estiu es va fer pública la renúncia de Teresa Enrich, directora de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Enrich, que arribava al Departament de Cultura provinent del sector audiovisual, ha ocupat aquest càrrec durant menys de mig any. 

 No és casualitat que siguin Lluís Llach –per la banda nord– i Carles Santos –per la banda sud– els responsables d’unir la baula de la Via Catalana entre el Principat i el País Valencià. 

[Editorial de l'Enderrock 214, agost del 2013]

[Destrio publicat a l'Enderrock 213]

 Setmanes enrere vaig anar a la segona edició del Cerdanyola Folc . És una trobada interessant perquè, enmig d’aquest mapa cansador de festivals mimètics confeccionats a cop de modes i patrocinis, hi pots anar i veure coses realment úniques, com la Guida Sellarès presentant les peculiaritats del modest acordió diatònic, Pello Garcia il·lustrant l’audiència sobre la història familiar de les cornamuses o Adrià Grandia fent anar la viola de roda per la mil·lenària Via Làctia.

 La importància de les aportacions de Salvador Espriu i raimon a la cultura catalana del segle XX és de sobres coneguda. Tant l’un com l’altre simbolitzen la fidelitat a la cultura, l’entrega al país i l’excel·lència i el mestratge en cadascun dels seus àmbits respectius. 

 ‘Déjame atravesar el viento sin documentos, que lo haré por el tiempo que tuvimos…’. Aquesta lletra de cançó va ser de les que vaig escoltar més quan era adolescent i pertany, pels que no sigueu de la mateixa generació o onada, a “Sin documentos” de Los Rodríguez, amb aquell exòtic accent argentí.