M’exalta el nou, i m’enamora el vell

Aquesta nit mentre dormia –hem dormit poc, tot s’ha de dir– he somiat que aquest era un país normal, un país amb una banda sonora on era possible dir –com va escriure el poeta Foix– allò de: “M’exalta el nou, i m’enamora el vell”. Aquesta nit, mentre somiava, m’ha semblat que això era possible: premiar i escoltar les grans cançons de Manel, Els Amics de les Arts, La Iaia, Mishima o Sanjosex, i a la vegada situar al lloc que es mereixen Els Pets o Sopa de Cabra.

Cada generació té la seva música, és cert. I aquesta generació és la d’internet i les sales de concerts, però a la vegada conviu amb la que escolta la ràdio i va les festes majors. Perquè la música forma part de la memòria col·lectiva, i explica qui som i d’on venim.

Els joves del nou pop català volen matar el pare, i s’alien amb els avis, del Grup de Folk o de la Cançó, i això és normal. Els rockers reivindiquen el seu espai, i els que fan pop posen el ritme d’una societat que, lluny de viure amb les orelles tapades, té confiança plena en les noves cançons. Per això la música i les cançons són tan necessàries. I sense indústria musical, mànagers, sales i discogràfiques –perquè potser no es venen discos, però sense ningú disposat a invertir això no xuta!–, i sense les institucions i el públic, tampoc hi hauria una escena tan brillant com l’actual: la del millor moment de la història.

La música en català continua batent rècords, i per garantir aquesta confiança cal que s’omplin les sales a cada concert –les 17.500 entrades de Sopa en un sol dia al Palau Sant Jordi van ser un cop
de puny a la taula, com els dos dies de ple total o les entrades exhaurides de Manel, Els Amics, Antònia Font o Mishima en són una bona mostra al cicle BandAutors al Palau o al Festival de Guitarra,
o els 25 anys d’Els Pets i el repte de Lax al Liceu–.

Però per garantir aquesta primera divisió que ja surt a la majoria de mitjans cal cuidar el planter i accions com el Concurs de Maquetes Sona 9, o festivals com el popArb, l’Acústica, el FIMPT, l'Altaveu o l’(a)phònica, per citar-ne només cinc. O les escoles de música i les fires i mercats de referència des de Vic fins a Manresa, passant per Vila-seca. I per a això, els músics –igual que la indústria musical– també són indispensables. Si tots plegats es guanyen la vida, la roda funciona!

La banda sonora d’un país no s’inventa en quatre dies, ni és fruit d’una legislatura, cal la suma de molts factors per dibuixar un mapa sonor que sigui de referència i exportable. Ara tenim una matèria primera de qualitat, unes propostes elaborades amb una gran influència i un públic entregat; només cal ser conscients que també els mitjans i les institucions han d’aprofitar aquesta gran oportunitat. I no he parlat de crisi, perquè estem reinventant la manera d’escoltar i d'accedir a la música... ni de retallades, perquè la gent de la música no les volem ni les podem permetre. Lamentar-se seria de porucs, i si una cosa té la música i les cançons és que no es destrueixen, tan sols es transformen i es transmeten de generació en generació.

La música és com l’amor, pot fer moure muntanyes i remoure consciències i sentiments, però també és una flama que cal mantenir viva i en moviment.