Dimarts passat vaig anar a la presentació a la premsa d’un dels concerts del BarnaSants. Conversant amb Jordi Bianciotto i el director del festival, Pere Camps, aquest comentava que els grups que triomfaven ara en català –en tot moment, un fenomen qualificat com a positiu per tothom– eren pur entreteniment, que no havien sortit de l’habitació (vaja, que no cantaven les dureses del cru moment social actual, com sí fan els seus admirats Cesk Freixas i Pau Alabajos, per exemple). És un criteri. Però igual que el Festival BarnaSants no es redueix a aquest criteri a l’hora de programar, la redacció d’Enderrock jo l’he vista sempre des d’una pluralitat de criteris. No es redueix a la monolítica imatge de ‘revista subvencionada’ que ha pesat tant com una llosa durant anys i que per sort es va evaporant. Des que hi vaig arribar fa més de set anys, vaig descobrir un Ferran Amado, poppy i amant del boogaloo, i bon seguidor de l’estil clàssic de les revistes musicals angleses, amb un coneixement de les etiquetes que s’han penjat a estils i grups. En Xavi Mercadé, que amb el seu passat punk fa que segons quins gèneres (cançó d’autor i flamenc) tinguin poques possibilitats de passar per la seva ploma rodada de mil escenaris. En Pere Pons, amb el seu vessant d’intel·lectual anàrquic, però que té cura de la forma que dóna als paràgrafs, que escriu els seus contes de l’era del jazz català com un Fitzgerald, això sí, menys famós i menys ric que el Gran Gatsby. O en Quim Vilarnau, que té un component de bondadós savi enciclopèdic, sobretot de la cançó, però com els pensadors del segle de les llums abasta molt més enllà. I en Lluís Gendrau, amb la seva dèria per preservar el patrimoni musical català, a base d’arxiu, i també amb una persistència gairebé indestructible a prova d'anys de feina, d'alegries i enfrontaments de tot tipus.
Jo vaig aterrar a la redacció fa uns set anys i tres mesos, volent escriure amb normalitat en català a la premsa, sobre qualsevol àmbit de la cultura, i la música s’ha instal·lat com l’acompanyant fidel. La fase enderrockaire m’ha portat a conèixer bé els clàssics cantautors i els nous bandautors, intentant posar-los en la conjuntura de cada moment, situant-los en gènere i estil, estimant-los igual a tots al marge del gènere i l’estil (però amb clares debilitats), cuidant les paraules i gaudint amb les lletres dels altres a base d’observació, acumulant saber i contribuint amb el meu granet de sorra a fer que aquesta cultura nostra (amb molta poesia) sigui una platja llarga i meravellosa. Un espai on tant poguem menjar un gelat de llimona o de menta (Antònia Font), jugar al boomerang (Manel) o ser un gran peix amb banyador (Clara Andrés: la valenciana que ahir dimecres va telonejar Lizz Wright al Palau de la Música Catalana).
Però, com en Pere Camps, jo també necessito la meva dosi de realitat a la música i a la vida. Per això alhora que m’agraden les cançons que diuen coses profundes de l’ésser humà, amb una forma bonica i/o energètica (des de David Bowie –per mi és com un veí o, fins i tot, un cosí-germà estimat– i Love of Lesbian fins a Mishima, Refree, Mazoni o Standstill, passant per Abús, Bikimel o Mine!), també m’agraden els que combinen el seu pop de missatges opacs o diàfans amb els sons populars i tradicionals (des de la Companyia Elèctrica Dharma, Roger Mas –un altre veí del poble del costat– o Sanjosex fins a Miquel Gil i Obrint Pas, passant per La Troba Kung-Fú, Xerramequ Tiquis Miquis i Caracola). És amb tanta diversitat i qualitat que ens trobem mes a mes en una revista (un diari digital i mil coses més) amb els companys Elisenda Soriguera (la poc-moderna més famosa de la xarxa que marca tendència amb les seves playlists) i Roger Palà (el periodista influent arreu de la xarxa, que alhora connecta més amb el vessant reivindicatiu i de protesta-proposta de Pere Camps). Hi ha darrera a més fotògrafs, maquetadors, gent a producció, publicitat, comptabilitat... però als redactors ens ha de preocupar el criteri (i el rigor), perquè és el que la gent busca en algú que escriu.
.gif)
