El debat sobre la redimensió dels festivals musicals no s’ha abordat. Més aviat hi ha hagut una selecció natural entre els que han aconseguit ser sostenibles gràcies al suport econòmic, un criteri especialitzat i un públic fidel, i els que han hagut de plegar veles per diverses raons. Enguany tampoc hi haurà Senglar Rock, se celebra la darrera edició del Festinoval i no hi ha novetats, de moment, sobre l’Acampada Jove.
I és que amb l’arribada de la primavera arriben les convocatòries de les cites principals i es comencen a anunciar els caps de cartell. Des del Primavera Sound i el Sònar fins al Cruïlla BCN, passant per un variat i extens mapa de festivals arreu del territori. El Montseny i la seva àrea d’influència ha estat sempre un punt de referència per als grans contubernis artístics, des dels anys setanta amb els festivals de Granollers –seguint les passes dels Canet Rock i Cançó– fins a les pioneres Acampades Joves (des del 1996 a Arbúcies i després a Sant Celoni) o el popArb, que enguany arriba a la setena edició també a Arbúcies.
Enguany s’estrena una altra cita, L’Hora del Pati, a la petita població de Breda (Ventdelplà per als que segueixen les sèries televisives o seu dels Vescomtes de Cabrera que van plantar un monumental monestir a tocar d’un magestuós campanar romànic mil·lenari). En aquesta vila de plats i olles de fang, que no ha sabut encara prestigiar ni mostrar orgullós el seu patrimoni, hi ha un raconet amb una màgia especial. Està situat entre l’antiga presó medieval, el claustre, l’església i una barberia de tota la vida, i només s’hi pot arribar a través d’un petit túnel de pedra. És el Pati de l’Abadia.
Convertit en una petita placeta interior, amb arcades laterals, sembla ombrívol i humit però hi toca el sol durant moltes hores. Ho demostra el fet que des del presidencial balcó de fusta que va de punta a punta no fa gaires anys encara hi penjaven a assecar la bugada. Hi ha un pou en un extrem i una immensa escala de pedra sense barana ni final –que serveix per accedir al primer pis de l’edifici contigu– que ha servit de punt de trobada per a moltes generacions. És un petit espai de pau i tranquil·litat, tant de dia com de nit. Un petit tresor com mai diries, perquè s’amaga entremig d’un carreró on el paisatge és de bigues caigudes, portes esbotzades i ambient depriment... que ens porta a imaginar-nos una mena de decadència gòtica en ple segle XXI.
Els vilatans només el fan servir de drecera per anar de la part alta a la més baixa de la vila, la que separa l’Ajuntament i l’Església de la pastisseria i les farmàcies principals, o per traginar verdures els diumenges de mercat. En aquest espai recòndit, on no hi caben més d’un centenar de persones a tot estirar, un grup de joves ha decidit muntar-hi el primer festival de pop acústic L’Hora del Pati, en homenatge a aquest indret tan especial i també al disc del genial Adrià Puntí. Serà el cap de setmana del 23 i 24 d’abril i hi actuaran bandautors com Sanjosex, Pau Vallvé, Joan Colomo, Estúpida Erikah o Fred i Son. Ho encapçala un músic i periodista, Franc Lluís, que lidera una banda que vaig descobrir de casualitat una nit de cerveses artesanes: es diuen Contiene Sulfitos –el nom no fa la cosa–, però tenen una cançó-himne digne dels millors moments de grups com Els Amics de les Arts: “Fal·lera geminada”.
La notícia em va emocionar. Jo ja m’he reservat un foradet al balconet, i segur que no m’ho perdria per res del món.
.gif)
