La veritat és que n’estem força contents, d’aquest número, i no és per fer-nos pretensiosos, sinó perquè s’hi expliquen coses bastant interessants: des de l’entrevista on Miquel Gil es ‘despulla’, oferint-nos un recorregut biogràfic i artístic on no s’amaga de res, fins al reportatge sobre l’evolució de la cobla, més a prop i més enllà de la sardana, amb opinions de significats intèrprets. A banda, hi ha la conversa amb Lluís Puig, nou director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, a qui felicitem no només pel nomenament, que considerem ben encertat, sinó també per la seva gosadia de demanar un compromís social més gran per part dels músics tradicionals.
I és precisament el compromís amb la tradició pròpia el que defineix tant la creativitat de Miquel Gil a l’hora de deconstruir i recrear estils i versos, com els nous camins que algunes cobles i compositors estan obrint més enllà de la sardana i els aplecs. Els puristes i els amants del formol diran que això no és tradició. Nosaltres pensem que sí, i ja és ben simptomàtic que sigui un tenorista amb una llarga trajectòria, Jordi Molina, format amb mestres com Ricard Viladesau, qui reivindiqui alguns dels experiments més estimulants dels que darrerament estan sacsejant el món de la cobla des de dins. En altres paraules: els músics que manipulen la tradició com un material viu són la garantia que aquesta no acabi ofegada en una vitrina, morta i inútil.
Però aquest no és l’únic moviment que hem de comentar. Mentre redactem aquest editorial optimista, molt a prop de casa nostra estan passant coses terribles, tot i que força prometedores: el nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient estan vivint un procés ben bé inesperat. Arreu, els seus pobles estan sortint al carrer, de Tunísia al Iemen, passant per Egipte. Demanen democràcia i que marxin els governants corruptes, i ho fan en pau, sense la influència de formacions religioses; al contrari, són protestes laiques. Tots aquests fets es desenvolupen en aigües banyades pel Mediterrani, i per això ens toquen de prop, perquè aquest mar havia de ser un lloc d’encontre internacional i objecte d’una profunda remodelació gràcies als treballs de la Unió per la Mediterrània. Algú se’n recorda, de la UPM? Breument: és una institució amb seu a Barcelona que ha vist fracassar les dues conferències que s’hi havien de celebrar el 2010, i que a començament del 2011, coincidint amb totes aquestes revoltes, ha vist dimitir –per motius no gaire explicats– el seu secretari general, abans de complir-se un any del seu nomenament. Així doncs, hem de constatar un cop més que els governs dels països europeus, i principalment els mediterranis, han tancat els ulls durant decennis, hipòcritament, davant les atrocitats comeses als països nord-africans i del llevant del Mare Nostrum per una colla de dictadors. Mentrestant, els pobles mediterranis faríem bé de mirar d’escoltar una mica més els músics compromesos i, com fa Raimon, plantejar-nos què volem ser quan siguem grans.
[Editorial del número 21 de la revista Sons. Març del 2011]
.gif)
