Així vaig titular la crònica que vaig fer a El Punt el novembre de l'any 2004 per a un dels dos concerts que oferia a la sala Sidecar de Barcelona la Companyia Elèctrica Dharma per celebrar els seus trenta anys. Josep Fortuny em va agrair personalment un article que sembla que va ser l'únic o dels pocs entre els mitjans de comunicació catalans que van cobrir l'efemèride. Com escrivia llavors, la sala de petit format no s'adeia al prestigi del qual sempre ha gaudit arreu del món el grup de Sants (per exemple, amb Sonada! o Llibre vermell), ni al record que molts tenim (almenys jo guardo un gran record d'aquell Palau Sant Jordi del 1994 a la meva època de facultat) de la festa dels vint anys.
Però el fet és que la Dharma ha anunciat la seva aturada i penso en aquella última celebració rodona, on van assegurar voler tornar a sentir la proximitat amb el públic, com quan tocaven a un Zeleste. Un públic que mai no els ha abandonat on han tocat (qui pot dir que ha vist un concert de la Dharma on la gent no gaudís de valent?), però que les circumstàncies de crisi semblen haver allunyat de les agendes dels programadors (com també s'havia lamentat algun cop el bateria de la Dharma darrerament).
Qui no ha vibrat amb "La presó del rei de França", "Ball llunàtic-toc" o "Inana Inene", on el belluguet Joan Fortuny tocava el saxo alhora que recorria els escenaris sense perdre l'alè ni la forma? Qui no s'ha emocionat amb la felliniana "Ronda de nit", amb aquell lema: 'Passi el que passi: estimeu-vos molt'? Sí, també ha tingut els seus detractors, gent ignorant que deia que la Dharma feia sempre l'inana inene de sempre. Doncs caldria que haguessin estat més ben informats i escoltar, per exemple, el disc dels seus trenta anys, un digne Dharmasseria (DiscMedi, 2004), o aquell experiment reeixit que va ser El misteri d'en Miles Serra i les músiques mutants (Picap, 2008), sense perdre del tot aquell esperit fundacional d'obres com Diumenge (Edigsa, 1975); o la seva última gravació editada, Mompou's Mood (Picap, 2010). A l'Enderrock 180 (octubre 2010) Josep Fortuny ens explicava la seva relació amb qui els ho va produir, James Lott, l'enginyer de so del mític Sun Studio.
La Dharma ha fet una bona contribució a la revisió del folk català, tot fusionant-lo sovint amb la música contemporània, el rock o el jazz. Quan es van decidir a fer lletres (a partir d'aquell inoblidable "Muntanyes russes", en una època d'efervescència del rock català, ells tenien molt de referents; i avui han mantingut la flama grups com Obrint Pas), el missatge sincer dels Fortuny es basava a transmetre bon rotllo ('Bon dia, quina llum!', diuen a "Tens un minut?") i a espantar els mals tot cantant lletres carregades de crítica social.
Ara que farà vint-i-cinc anys que el germà Esteve Fortuny va morir després d'un concert el 19 d'agost de 1986, cal més que mai recordar-lo amb aquell: “El seu record i la seva música són com la lluna, que torna a ser plena, per moltes vegades que minvi”. Peces com la inoblidable "Catalluna" (ara també recordada amb el solo de guitarra de Pep Rius) els asseguren l'eternitat. Que hi hagi gent que els reivindiqui és i sempre serà necessari. Com la versió amb lletra que van deixar fer al grup de rumba Caracola (si no ho dic revento... és el grup del meu germà músic i així deixo constància que també familiarment l'estimació pel grup de Sants ve de lluny; nosaltres érem just al barri del costat, Hostafranchs).
Que la música popular i festiva de la Dharma sempre s'enlairi. I ben viva. Amunt!
.gif)
