Crec que la salut de la música en directe al nostre país és més que bona. Tot i l'entorn de crisi generalitzada, el públic continua consumint música en viu de forma massiva. És veritat que aquest consum està patint una davallada, però tinc la sensació que aquesta davallada és molt inferior a tots els altres indicadors econòmics dels quals ens informen cada dia els mitjans de comunicació, d'altres activitats econòmiques, cosa que reforça un cop més la importància d'aquest sector en el conjunt de l'economia. També és veritat que l'oferta s'està reduint i regulant de manera natural, sobretot en les programacions creades per les diverses administracions públiques, i crec que això és bo per a un sector que en algun moment també ha viscut la seva pròpia bombolla.
Tot i que la venda d'entrades no ha sofert un gran descens, el que sí que ha patit una davallada monumental és el consum de begudes durant els concerts. Aquest consum ha estat la sort i la desgràcia del sector: la sort perquè ha existit una font d'ingressos sense la qual la programació a les sales de fora de Barcelona hauria estat impossible, i la desgràcia perquè aquesta font ha fet que la música en viu no rebés el suport públic que reben altres arts escèniques. Hauríem d'assumir tots plegats que, avui en dia, les programacions musicals fora de la capital no són una activitat industrial, i que cal suport perquè sobrevisquin, però aquest suport hauria d'estar més clarament destinat a la creació de públics i al suport a la creació i no pas a la programació de grups més comercials. Si tenim bons productes i un públic educat podrem assolir una indústria musical al conjunt del territori, sense això generarem un estat de supervivència precària que no ens oferirà un futur pròsper.
També és destacable que una part important de la bona salut que viu la música en viu és gràcies als projectes autòctons. Sobre això crec que cal destacar la quantitat i la qualitat de propostes de què estem gaudint i que cal valorar-les per la riquesa de personalitats, d'estils i d'imaginaris personals dels artistes, i perquè són molts els artistes de casa que tenen la capacitat d'arrossegar públic.
També és destacable el paper que han tingut les ajudes a les programacions que ha realitzat l'ICIC perquè puguem gaudir dels artistes catalans en els grans escenaris del país, i un destacable canvi de sensibilitat per part dels mitjans públics catalans. Crec que això ha canviat la visió del públic cap a aquests artistes, tot i que continuo pensant que caldria distribuir molt més aquesta repercussió, perquè existeix una gran quantitat de projectes amb una qualitat destacada.
Finalment em sembla que tot això succeeix en un moment en què la Xarxa de Cases de la Música és una realitat de país, i que està tenint una influència vertebradora imprescindible, tot i que la seva veritable visualització és un procés de llarg recorregut que ha d'anar fent pòsit.
Tot i que la venda d'entrades no ha sofert un gran descens, el que sí que ha patit una davallada monumental és el consum de begudes durant els concerts. Aquest consum ha estat la sort i la desgràcia del sector: la sort perquè ha existit una font d'ingressos sense la qual la programació a les sales de fora de Barcelona hauria estat impossible, i la desgràcia perquè aquesta font ha fet que la música en viu no rebés el suport públic que reben altres arts escèniques. Hauríem d'assumir tots plegats que, avui en dia, les programacions musicals fora de la capital no són una activitat industrial, i que cal suport perquè sobrevisquin, però aquest suport hauria d'estar més clarament destinat a la creació de públics i al suport a la creació i no pas a la programació de grups més comercials. Si tenim bons productes i un públic educat podrem assolir una indústria musical al conjunt del territori, sense això generarem un estat de supervivència precària que no ens oferirà un futur pròsper.
També és destacable que una part important de la bona salut que viu la música en viu és gràcies als projectes autòctons. Sobre això crec que cal destacar la quantitat i la qualitat de propostes de què estem gaudint i que cal valorar-les per la riquesa de personalitats, d'estils i d'imaginaris personals dels artistes, i perquè són molts els artistes de casa que tenen la capacitat d'arrossegar públic.
També és destacable el paper que han tingut les ajudes a les programacions que ha realitzat l'ICIC perquè puguem gaudir dels artistes catalans en els grans escenaris del país, i un destacable canvi de sensibilitat per part dels mitjans públics catalans. Crec que això ha canviat la visió del públic cap a aquests artistes, tot i que continuo pensant que caldria distribuir molt més aquesta repercussió, perquè existeix una gran quantitat de projectes amb una qualitat destacada.
Finalment em sembla que tot això succeeix en un moment en què la Xarxa de Cases de la Música és una realitat de país, i que està tenint una influència vertebradora imprescindible, tot i que la seva veritable visualització és un procés de llarg recorregut que ha d'anar fent pòsit.
.gif)
