Hi va haver un temps al nostre país que no era ben vist que els artistes –fossin de la disciplina que fossin– demostressin algun tipus d’interès per qüestions de caire polític i històric. Sobretot, aquesta consideració negativa augmentava quan darrere aquest interès hi havia un to reivindicatiu amb vincles amb el present o amb un passat recent marcat per la Guerra Civil i la dictadura franquista. 
A final dels noranta una cançó en mp3 de tres minuts es podia descarregar amb un mòdem de 56kbps en menys de 10 minuts. Avui en dia la mateixa cançó es pot descarregar en uns 10 segons. Tot ha canviat.
 La crisi està obligant a tothom a moure fitxa. No importa si ets una banda de primera línia mestissa urbana com La Pegatina o un grup de pop ebrenc com Pepet i Marieta. Uns s'inventen videojocs. Els altres fan cançons amb la Via Catalana i un videoclip vinculat amb aires de viral. Reinventar-se és la paraula de moda. 
 
Fa 25 anys (igual que en Xavier Mercadal, gerent actual de l’Organisme Autònom de Fires i Mercats) que treballo al Mercat de Música Viva de Vic. Acabava d’incorporar-me a l’àrea de Fires i Mercats de l’Ajuntament de Vic i al cap de pocs mesos va arribar el projecte d’aquest nou Mercat. 
 [Article publicat a l'Anuari de la Música 2013]
No som al 1975, així que el titular no té res a veure amb el quart àlbum de Supertramp. Tampoc es tracta d'un queixós article pessimista sobre un tema que es resisteix a deixar de ser protagonista habitual als mass media i a les tertúlies de cafè.
 La generalització d'equipaments de rodatge en alta definició real (Full HD) ha permès una petita revolució en el camp de l'audiovisual musical, especialment en els videoclips. Estem passant de produccions videogràfiques simpàtiques de 3 minuts a autèntics rodatges complexos, on es mescla el bon fer de realitzadors que sorgeixen d'escoles d'audiovisuals com l'ESCACC, la UPF o l'EMAV amb músics que volen apostar per una nova generació de cançons filmades. 
 Els bons vins són aquells reconeguts perquè saben transmetre en el seu cos, color i aroma el millor de la seva denominació d'origen. I els que són assequibles, com un Alella o un Penedès, per exemple, esdevenen populars. Això ens està passant. Però no amb vins, sinó amb cantautors. 
 Les làmpares esfèriques brillaven daurades i luxoses aquest dijous a l'imponent Teatre Municipal de Girona. Per primera vegada els Premis Enderrock se celebraven a la capital del nord del Principat. Notícia. Els Premis sortien de la ciutat comtal per primer cop en vint anys. 
 La psicodèlia i el surrealisme són elements molt recurrents al nostre territori musical. En podríem delimitar una província, perquè de punta a punta del territori de l'absurd i el risc melòdic extrem n'hi ha per donar i per vendre. No parlem de ciutat ni de comarca. Parlem d'una gran regió. 
 Poc es podia imaginar, o potser sí, el provecte Pere Camps que arribaria un dia en què el BarnaSants deixaria de ser un festival per convertir-se en un sistema de vida alternatiu, un planeta amb vida pròpia, paradigma dels ecosistemes sostenibles i immune a la pandèmia de les retallades; una iniciativa que legitima la idea que els seus artífexs “no són d’eixe món”, sinó més aviat d’una terra promesa que acarona l'oïda i nodreix les emocions. 
 La cervesa s'ha enamorat de la música. Perquè m'imagino que la música porta clientela jove, alegre, divertida, amb ganes de ballar i beure. Però sobretot perquè l'experiència musical és segurament una de les que més bé s'adapten al fet de veure una cervesa ben fresqueta. 
 El cos ideològic que sustenta tota l'activitat d'un grup tan particular com Orxata Sound System es
podria resumir, sense perdre's en una mar d'ismes amb més o menys sentit, en tres paraules: ho
volen tot. 
 En el mapamundi musical català de base, hi ha qui encara sap trampejar amb dignitat la crisi econòmica. Són les ciutats del jazz. 
 
 Avui obrim la convocatòria de grups - projectes musicals per poder participar a la FiM - Fira de Música al Carrer de Vila-seca del 2013, la catorzena. Per a l'equip que som a l'organització, aquesta data és especialment assenyalada, ja que d'una manera obre oficialment el nou projecte en el qual ens bolcarem en ànima, suor, esforç i alegries.
 Que la música sonava al Metro ja ho sabíem. Pels músics que actuen als passadissos. Pel canal de televisió intern. Pels altaveus de les estacions. 
 L'augment que més ens afecta és el de les entrades de concerts. El que passa és que la tendència actual ha estat precisament rebaixar al màxim el preu de les entrades per poder mantenir els nivells d'assistència. 
 Si féssim un plànol urbà que en lloc de definir Barcelona definís la música catalana, de ben segur que la plaça Catalunya s'anomenaria "plaça Manel". El Passeig de Gràcia es diria "Passeig dels Amics".
 Hi havia una vegada un país amb una monarquia de macrofestivals. Se n'organitzaven a llocs tan increïbles com Esterri d'Àneu, en ple Pirineu. Els artistes hi arribaven en helicòpter. També se'n feien en esplanades enormes de Barcelona. 
 Per fer la selecció de grups de la FiM busco sempre la inspiració. Aquest any, part d'aquesta no només provenia dels grups que he valorat, sinó també dels tres fantàstics comissaris amb qui he treballat la programació: Joan Colomo, Joanma Celorio –de Tokyo Sex Destruction– i Joanramon Planell –de Love of Lesbian–. En aquesta edició els músics, entre els quals també m'incloc, hem escollit els que considerem els millors nous talents de la música catalana.
 
No surt als mapes, però us asseguro que existeix. La seva capital és Mataró. De cara al mar, balconada sobre el Mediterrani blavíssim. I s'escampa territorialment Serralada litoral endins, fins a la plana del Vallès Oriental i arriba a la Garriga i Cardedeu. També salta dels terrats del Maresme i s'escola sud enllà, conquerint els carrers i places de la Vila de Gràcia. 
 Pocs dies abans de Nadal, la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova em va comunicar que no es podria mantenir el FiMPT com el festival que tots hem conegut ni una direcció artística com ha existit durant dècades. 
 Una terra que pareix bandes amb noms com Plouen Catximbes per força ha de tenir rastes voltant-hi a prop. L'última iniciativa del manresà i vocalista de GossosNatxo Tarrés, impulsant el projecte Natxo Tarrés & The Wireless, ho ha fet encara més evident. La Jamaica catalana existeix. 
 Un estiu de finals dels setanta. Estació de la Renfe de Canet de Mar, comarca del Maresme. Dotzenes de joves barbuts i noies amb els cabells recollits en trenes desemboquen amb els trens que arriben des de Mataró i Barcelona.
 Allò que més s'assembla al Triangle de les Bermudes musical de Catalunya es troba en terres gironines. Concretament, a la ribera del Ter. 
 Emipac. Escoles de Música d’iniciativa Privada Associades de Catalunya fa 17 anys que defensa el paper de la iniciativa social en el món de l’educació musical. 
 El passat divendres 4 de novembre el Diaridelamusica.com es va començar a emetre a Ràdio Arenys de Mar en la seva versió territorial del Maresme i el Vallès Oriental. 
[L'article complet que Lluís Cabrera ha escrit per a L'Anuari de la Música 2011]
[L'article complet que Dani Castellano ha escrit per a L'Anuari de la Música 2011]
[L'article complet que Joan Chamorro ha escrit per a L'Anuari de la Música 2011]
Pàgina 1 de 2
Aion al videoclip de «Suite»
Aion al videoclip de «Suite» | Imatge del videoclip
Estrenem en primícia el darrer senzill del vigatà, «Suite»
Genna
Genna | Arxiu de l'artista
Estrenem el primer senzill del projecte musical de la periodista Georgina Arnau
Celobert
Celobert
Estrenem en primícia l'últim avançament del disc debut del trio, «Plou»
Elena García
Elena García
Estrenem el primer tema de la banda, avançament del seu EP de debut