Estàndards catalans de la Feliu

Però el plaer d’escoltar la versió en vinil de cançons com “El país dels ocells”, “Misty” o “Vés i perde’t” al tocadiscos del meu estudi paga realment la pena. És un d’aquells petits desitjos que un s’ha de poder permetre de tant en tant.

Escolto un disc que podria qualificar-se al mateix temps d’insòlit, plenament recomanable i absolutanent actual. Va ser gravat per Núria Feliu i Tete Montoliu ara fa gairebé mig segle, acompanyats al contrabaix pels nord-americans Erich Peter al contrabaix, Billie Brooks a la bateria, i Booker Ervin al saxo tenor. No es pot dir que Feliu sigui una gran vocalista de jazz, ni tampoc Montoliu executa una de les seves millors sessions... però la màgia que desprèn aquesta gravació és del tot única i insuperable.

Resulta que tot plegat és fruit de la intervenció i la producció del periodista i crític musical Albert Mallofré, que llavors col·laborava amb la casa Edigsa. L’agost de 1965, es veu que la cantant estava realment desorientada des del punt de vista artístic. Havia gravat un parell de senzills, amb la popular “Anirem tots cap al cel” (proposada per Josep Maria Espinàs) i versions de Barbra Streisand i Burt Bacharach en català, però encara no s’havia definit, “ni havia guanyat encara el Gran Premi Gavina en la seva nit triomfal de Lloret”.

Mallofré li va proposar de gravar uns quants estàndards nord-americans, com “Misty” o “Loverman”: “Són tan bonics, i aquí ningú s’hi veu en cor”, li va dir. De seguida va anar a la sala Jamboree –que també acaba de celebrar els 50 anys– i va parlar amb Tete Montoliu, que a primers de setembre “s’hi va enrolar molt il·lusionat”. No coneixia la Feliu, però havia escoltat els seus dos únics EP i estava conveçut que podria practicar aquest nou repertori amb ella. Per al disc es van triar sis peces cantades i quatre d'instrumentals.

Les adaptacions les va fer un habitual de la Nova Cançó, Jaume Picas, i la supervisió musical va anar a càrrec d’un altre clàssic, el pianista i arranjador Francesc Burrull. Van fer uns quants assajos a casa de Montoliu, amb piano sol, i ell mateix es va encarregar de muntar els números, quadrar les entrades, etc. En teoria, Albert Mallofré –segons explica ell mateix– havia de corregir Núria Feliu: “A penes hi vaig intervenir, perquè quan ella girava alguna cançó de manera inesperada no era per desvirtuar-la, o per extraviar-s’hi, sinó per donar la marca de la seva pròpia personalitat. Naturalment, allò no es podia esmenar i tant en Tete com jo ens arronsàvem d’espatlles i la deixàvem fer”.

Les cançons es redescobreixen, prenen un aire nou, d’estàndard català, com ara “Tot és gris”, que ja és a anys llum de “Misty”. “El país dels ocells” sona nostrat més enllà del “Lullaby of Birland” –amb un solo fabulós de Booker Ervin que fa saltar literalment de la cadira Tete Montoliu. I d'altra balada, “Sóc com un desmai” languideja i se’ns emporta més lluny de l’original “Willow Weep for Me”. I diu la llegenda que ja li va passar a Ervin: cantava tot sol en un racó, amb el saxo entre les mans, i no podia deixar de repetir la tornada “Vés i perde’t” (“Bye Bye Blackbird”). I per acabar, “Sóc l’estrella” (“Fine and Dandy”). Un disc amb ànima.

NdE: El disc Núria Feliu & Tete Montoliu Trio ha estat reeditat en CD per Picap.