Barcelona 2010 i el jazz

Fa unes quantes nits, devia ser el gener del 2010, Barcelona va tenir un somni: un grup nombrós de nens i nenes tocaven en un escenari immens, ple de color blau, com el blues... Sonava Ellington i Basi i també sonava Armstrong i Bechet, i de tant en tant Parker i Billie. Lester Young també hi era present... i els mirava a tots, esgrimint el seu saxo tenor i un somriure.

Dins el somni, milers de nens escoltaven atentament movent els seus peus al compàs, i amb ells, uns papes i mames... Era tan inaudit el somni de Barcelona que moltes emissores de ràdio s'interessaven per l'esdeveniment i emetien des dels seus programes el que succeïa. I després venien les cadenes de televisió... també interessades per l'assumpte... i com a conseqüència el jazz arribava a les cases de gent que mai havia tingut l'oportunitat d'escoltar aquesta música, senzillament perquè semblava que era minoritària i selecta. Aquest somni, en part, s'ha fet realitat... com pot passar amb tots els somnis, si tenim constància i dedicació i hi creiem realment.

Barcelona és una ciutat plena de grans i excel·lents músics. És a les mostres mans, les dels professors, les escoles i els ajuntaments fer que aquesta música meravellosa que és el jazz sigui on ha de ser, que és a dalt de tot. Perquè és creativitat, és vida, és alegria i tristesa, és passió i melancolia. Perquè admet tots els idiomes, és llibertat, ens diu coses, ens mou l'ànima... i els peus. No pot ser que sigui de minories, perquè és injust.

Si fem entre tots que aquesta música sigui realment popular, totes les coses s'aniran posant al seu lloc just. I els nens, en això, tenen molt a opinar. Obriran clubs de jazz (ja buscarem horaris) perquè hi haurà demanda, perquè hi haurà públic, perquè hi haurà passió i ganes de sentir i d'emocionar-se... i de ballar. És a les nostres mans que Barcelona sigui en els propers anys la capital del jazz, no només de Catalunya ni d'Espanya, sinó d'Europa i, per què no, del món mundial.

Deixem que els nens parlin i riguin en blau.