Jordi Batiste: "Era el motor de tot el que fèiem"
“Com el seu nom indica, tenia una capacitat innata per ‘liar’ a tothom. Tenia una força de voluntat i una moral de pedra per aconseguir les seves quimeres. Era el motor de tot el que fèiem plegats. Sobretot en el cas del disc de retorn, Esfera Malheur (Picap, 1995). Quan m’ho va proposar, pensava que estava boig. A mi se’m feia una muntanya: un concert a L'Espai, la tele, els músics... Ell ho va moure tot. En els últims temps ja no ens plantejàvem un retorn als escenaris com a Ia i Batiste. Potser alguna cosa puntual sí, però un retorn que suposés crear material nou no ho teníem en ment. Estilísticament estàvem molt distanciats. Ell, però, sempre va ser un músic de l'hòstia."
Pep Sala: "De vegades, aquest és un país desagraït"
“Si féssim una llista de les millors cançons en català de la història, segur que hi hauria d’haver "El gessamí i la rosa". Ia Clua era un home amb un talent natural i extraordinari per fer cançons. I tenia una veu també molt especial. Vam tenir la sort de treballar plegats sovint, per exemple amb el seu darrer disc, o amb el videoclip d'Splac, amb en Sisa. Estic molt orgullós d’haver cantat amb ell la cançó "Vaig com les aus" en l’homenatge a Joan Manuel Serrat. Vaig ser una mica culpable d’empènyer-los a fer el disc En directe (1993), amb el qual van tornar als escenaris. Aquest país de vegades és una mica desagraït. Era un artista reconegut en certs cercles però que no ha tingut el nivell de popularitat i reconeixement social que es mereixia."
Max Sunyer: "El pop català, potser sense saber-ho, deu molt a Ia i Batiste"
“Com a músic, el vaig conèixer en l’etapa de Dos + Un. Vaig participar en la gravació del primer disc d’Ia i Batiste, Un gran dia (1973), i vam tenir carta blanca per fer de tot. Era un enamorat de la guitarra. Darrerament estava estudiant jazz. Era un home que vivia amb la melodia. Tenia la capacitat de fer cançons molt belles, amb un discurs que sempre girava al voltant de l’amor però de manera molt personal. Per mi és un precursor del pop català. Els grups actuals deuen moltíssim, potser sense saber-ho, a Ia i Batiste. La seva influència és claríssima, però no ha tingut cap reconeixement. Als països civilitzats als artistes se’ls reconeix en vida. Queda el prestigi d’haver format part d’una generació que va fer avançar el paisatge sonor de Catalunya."
Eduard Estivill: "Un creador nat que va aportar idees noves a la música"
"Era una persona alegre, vital. Un creador que des dels setze anys va aportar idees noves a la música catalana. Els seus treballs amb Dos + Un van ser molt rellevants, i de la unió amb Jordi Batiste en va sortir una obra totalment pionera, reconeguda en el seu moment i que ha servit de base per a molts grups de rock en català actuals. En l'obra de Pep Sala, de Gerard Quintana o de Josep Thió es nota la seva influència. Encara que ha marxat, sempre ens quedarà el record d'"El gessamí i la rosa"".
Jordi Calmet, 'Jorcx': "La música d'aquest país de vegades és molt ingrata"
"Quan tenia 15 anys, Ia i Batiste eren un mite per a mi. Els vaig conèixer a través del programa Clixtabrugui de Catalunya Ràdio. En aquella època escoltava Dire Straits, Bruce Springsteen, Leonard Cohen i Ia i Batiste. Vaig arribar al rock en català a través d’ells. El 2002, amb alguna maqueta ja gravada, vaig conèixer l’Ia gairebé per casualitat, a través d'un conegut comú. A partir de llavors vam començar una relació d’amistat i també professional. Jo estava provant sort en la música i ell em va obrir les portes del seu món, de casa seva i del seu estudi. En l'aspecte artístic, destacaria la seva manera de cantar i la forma de tocar la guitarra, que em remet a Paul Simon. Sap greu que, tot i ser un mite de la cançó, això no es traduís a la pràctica, sobretot els darrers temps. No li sortien concerts potents, els seus últims discos no van tenir tant de ressò com els clàssics... La música d’aquest país de vegades és molt ingrata."
Pere Agramunt (La Brigada): "L'avantguarda del rock fet a Catalunya"
“La Brigada som fans dels dos primers discos d’Ia i Batiste. Són l’avantguarda del rock fet a Catalunya. Jordi Batiste venia de terrenys rockers i potser més pròxims al jazz, i l’Ia es movia en un territori molt pròxim al folk i al pop. Són a mig camí del folk, de la psicodèlia, dels Cream, els Beatles... Les bandes coetànies estaven més escorades cap a estils concrets, i el que m’atrau d’ells és la barreja. Un gran dia (Diábolo, 1973) i Chichonera's Cat (Edigsa, 1975) són clàssics, són a l’alçada de discos com Dioptria (Concèntric, 1969) o Qualsevol nit pot sortir el sol (Edigsa, 1975). No van tenir el reconeixement que haurien merescut, potser perquè als discos no hi havia himnes i no eren portaveus de cap generació. El que van fer, però, era necessari."
Joan Reig (Els Pets): "Una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya"
"Vaig descobrir Ia i Batiste de molt jove, i a partir d'aquí vaig començar una feina d'arqueologia: Dos + Un, Màquina, Els Tres Tambors... Amb en Lluís Gavaldà ens havíem fet un tip d'escoltar el disc de Moto Clua Amic Majèstic (Ariola, 1978), que és meravellós. Ia Clua és una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya. Sé que diré un tòpic, però si hagués estat anglès o nord-amercià, hauria tingut una carrera molt més llarga i amb molt més ressò. El vaig conèixer a Constantí, al final dels anys setanta. Amb els joves del poble havíem muntat un concert de Gato Pérez i ell hi feia les segones veus. Vaig al·lucinar. Més tard, amb Els Pets, recordo quan van venir a fer veus al disc Fruit Sex (DiscMedi, 1992) a les cançons "Ni cas" i "Un dimecres qualsevol". El Chichonera's Cat és un dels discos més importants de la música catalana dels anys setanta juntament amb el Tramuntana de la Dharma i el Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa."
.gif)
