Junts

El retorn als escenaris de Sopa de Cabra ha tingut com a efecte col·lateral la reaparició d’un discurs que alguns pensàvem que ja estava superat. No es tracta només de la recuperació del vell argumentari sobre el ‘rock català’ subvencionat al servei de la Generalitat i del nacionalisme barretinaire: ara la cosa va una mica més enllà. Alguns dels cronistes que han tingut ocasió de glosar la reaparició del grup gironí han incidit en la comparativa entre els grups històrics del ‘rock català’, dels quals Sopa seria l’exponent més obvi i potent, i els nous grups ‘moderns’, és a dir, Manel i companyia. Així doncs, seguint el fil d’aquest argumentari pervers, aquells vells grups dels anys noranta beurien de referents caducs, rancis i polsosos, la seva aportació artística seria nul·la i, bàsicament, la seva tasca es basaria en la propagació d’un imaginari cultural al servei del nacionalisme, fent de la llengua un element central. En canvi, els nous grups tindrien un univers referencial actual, seguirien fil per randa les grans tendències internacionals de la música i, esclar, el seu discurs no es caracteritzaria per cap tipus de reivindicació política ni ubicaria la llengua en un primer terme.

Aquesta dicotomia entre ‘bons’ i ‘dolents’, de fet, no és nova. Històricament els mitjans de comunicació, a l’hora d’abordar la música catalana, han tingut sempre una tendència fins a cert punt obsessiva a catalogar, dividir i enfrontar. Els de la Nova Cançó contra els galàctics. Els del ‘rock català’ contra la Nova Cançó. Els alternatius contra el ‘rock català’. El pop independent contra... I així anar sumant baules a una cadena on unes quantes plomes saberudes tenen el poder –gairebé diríem que la responsabilitat– de dictaminar què és el que està bé i què és el que mereix anar a galeres. En defensa d’aquestes plomes direm que, si hi ha un gènere propens a fragmentar i catalogar, probablement aquest és la crítica musical. I que, per tant, en això la crítica catalana no és l’excepció respecte a la de qualsevol altre lloc. És lògic que el periodista musical busqui guiar el lector i donar pistes sobre les diferents escenes i tendències que formen la globalitat musical d’una cultura. Això implica, necessàriament, certs elements de confrontació. Seria un altre debat –necessari d’abordar algun dia– el paper que hauria d’assumir el periodisme musical en un context com l’actual, en què el que determina un crític cada cop té una importància més relativa davant la possibilitat del públic d’accedir a la música d’una forma directa. Ara bé: el que no és tan lògic és que la crítica musical vagi necessàriament lligada a la construcció d’un discurs que generalitza, enfronta i divideix. I és que, en aquest país, de vegades el periodisme musical té poc de periodisme i menys de musical.

Gerard Quintana va voler fer explícita durant el triple concert al Palau Sant Jordi la seva estima cap a la globalitat de l’escena musical catalana, de Manel a Els Amics de les Arts passant per Pau Vallvé, Lax’n’Busto, El Petit de Cal Eril, Gossos o Obrint Pas, en un imaginari entre Raimon i Lluís Llach. “Hi ha qui s’entesta a fer que aquest país sigui més i més petit”, reflexionava el cantant. És lògic que hi hagi qui consideri que Sopa de Cabra són una relíquia, o que les cançons de Manel són l’eterna repetició del foc de camp cumbaià, o que els discos de Pau Vallvé són la cosa més avorrida del planeta. Per gustos, colors. Però tots ells, junts, formen part de l’ecosistema musical d’un país divers i complex, amb unes arrels que s’enfonsen en el passat i miren cap al futur. Obviar-ne una part –la que sigui–, desterrar-la per algun motiu a l’ostracisme, no és només una injustícia: és falta de sentit comú.

En aquesta mateixa línia, l’aposta pel planter és imprescindible: des de l’èxit inesperat i no per això menys valuós de la cançó “Jenifer” d’Els Catarres –a qui dediquem una portada expressa després que han hagut d’abandonar el concurs de maquetes Sona 9 a causa de l’afonia greu del cantant– fins a l’aposta que fem Enderrock, iCat fm i Televisió de Catalunya per uns joves amb talent com La iaia –guanyadors del Sona 9 2010– que presenten el seu primer disc, Les ratlles del banyador (Música Global, 2011), del qual us oferim un EP amb cinc temes i un clip que rondarà per la xarxa. Són grups d’un sol èxit –“Jenifer” o “Jo vull ser la meva iaia”– o són la nova escena musical?