Va obrir la nit l’overtura Leonore de Beethoven, en la qual Nelsons ja va mostrar per on aniria la vetllada, una nit que va ser un in crescendo musical i emocional. El violinista Christian Tetzlaff va defensar amb seguretat el dificilíssim Concert per a violí i orquestra de Dvorák, extraient en alguns moments aquest so característic dels violins de l’est d’Europa, mentre que en altres va resoldre els problemes tècnics amb la seguretat d’un bon alemany.
El moment més impactant de la nit va ser quan la de Birmingham va arrencar amb els contundents acords de la Quarta Simfonia de Txaikovski. Nelsons va fer gala d’una conducció perfecta de la peça, amb un primer moviment ple de colors i contrastos que emfatitzava el caràcter de fatalitat inherent a l’obra. En el segon moviment, en canvi, ens va portar cap al melodisme més romàntic i preciosista, amb uns impressionants cellos com a protagonistes i una gesticulació ampla i expressiva que semblava capbussar-se en aquest mar insondable escrit per Txaikovski i nedar-hi en la felicitat més completa, felicitat que mica en mica va dur cap a la nostàlgia pròpia del caràcter rus. El tercer moviment, amb tota la corda executant pizzicatos i sonant com mil petits tambors, va posar el toc orientalista per acabar amb un esclat de so que va deixar el públic del Palau anorreat, fins que va reaccionar aplaudint amb ganes una de les simfonies més impressionants de Txaikovski.
.gif)
.png)
