D’altra banda vol defensar que les escoles privades han estat, a Catalunya, el pal de paller de la innovació pedagògica musical. Han estat les primeres a ofertar estudis de música moderna, música tradicional, a aplicar les noves tecnologies o a introduir noves pedagogies com ara Willems, Dalcroze o Kodaly, per posar alguns exemples. I la prova tangible que tot això és que continuen existint, creixent i gaudint de prestigi i solvència educativa davant la ciutadania. Aquesta mateixa ciutadania és la que no comprèn per què els seus impostos serveixen per a finançar, només, les escoles de música municipals. O que quan s’ha fet créixer el mapa de l’oferta musical s’hagi preferit crear noves escoles públiques sense tenir en compte si ja n’hi havia una de privada que estigués funcionant correctament. I és que ja ha quedat demostrat amb escreix que la duplicitat de serveis en aquest país ens ha sortit cara.
EMIPAC ha treballat enèrgicament, durant tots aquests anys, per a la millora i per la normalització del sector, fent veure a la societat, als polítics i a les administracions que les escoles de música privades, lluny de ser un problema, com alguns han volgut fer creure, són una solució. Ja fa molts anys que es reuneix amb els representants dels diferents grups polítics de l’arc parlamentari, així com amb els diferents governs que s’han anat succeint.
En els darrers anys, s’han elaborat dos estudis per determinar la situació de les escoles de música. El primer, fet per EMIPAC, l’any 2004 va treure a la llum l’important paper que desenvolupaven per tot el territori les escoles de música d’iniciativa privada: El nombre d’escoles i alumnes d’un tipus i altre és pràcticament meitat i meitat. Alguns van desqualificar aquestes xifres dient que no era cert. Però el segon estudi, elaborat conjuntament amb el Departament d’Educació l’any 2009 avala,curiosament, unes xifres similars, al primer: les escoles municipals representen el 52% dels alumnes, i les privades el restant 48%... Unes poques escoles amunt o avall, el que queda clar és que l’oferta privada musical a Catalunya no es pot menystenir i certifica que el model català és totalment oposat al de la majoria de comunitats autònomes de l’Estat on l’oferta és, bàsicament, pública. Aquest fet, ni més bo ni més dolent, simplement ens presenta un escenari real que no podem obviar en el moment de contemplar quanta gent està estudiant música a Catalunya sense rebre cap mena d’ajut.
EMIPAC també va estar present al moment d’elaborar la LEC (Llei d’Educació de Catalunya). Hi va presentar una esmena que va ser defensada al Parlament pel president de l’entitat. Aquesta esmena, que un cop transaccionada va ser introduïda al text definitiu de la llei, permet que les escoles de música puguin ser declarades d’interès social i que puguin rebre finançament. Aquest canvi representa un gran pas endavant, ja que fins ara un dels topalls amb què EMIPAC s’havia trobat parlant amb els governs era que, a banda de la negativa política a resoldre el problema, tècnicament no era possible. Doncs bé, a partir de la LEC ja hi ha una via oberta per a poder articular el finançament que fa 17 anys que es demana.
EMIPAC és plenament conscient que la nostra música no sona tan bé per culpa de la crisi però és ara quan s’han de posar damunt la taula solucions pragmàtiques i necessàriament imaginatives. Ara hom s'adona que allò que defensava EMIPAC quan va sortir al carrer l’any 2008, amb un manifest i el lema “No silencieu la nostra música”, dient que era més lògic integrar les escoles de música privades en una única xarxa que duplicar la xarxa i duplicar serveis i estructures, està més vigent que mai. És evident que és més sostenible disposar de les estructures ja creades per les escoles privades durant més de cent anys, i encara més amb l’experiència i el “knowhow” d’aquests centres.
Vénen temps en què les solucions passaran per mancomunar i racionalitzar serveis i en què la col·laboració serà més important que mai. Les escoles de música privades no volen ni poden quedar-ne al marge.
En definitiva, haurem de ser capaços d’apagar molts “solos” per a sumar-los i entre tots i fer una gran orquestra.
Diada de Santa Cecília, 22 de novembre del 2011
EMIPAC ha treballat enèrgicament, durant tots aquests anys, per a la millora i per la normalització del sector, fent veure a la societat, als polítics i a les administracions que les escoles de música privades, lluny de ser un problema, com alguns han volgut fer creure, són una solució. Ja fa molts anys que es reuneix amb els representants dels diferents grups polítics de l’arc parlamentari, així com amb els diferents governs que s’han anat succeint.
En els darrers anys, s’han elaborat dos estudis per determinar la situació de les escoles de música. El primer, fet per EMIPAC, l’any 2004 va treure a la llum l’important paper que desenvolupaven per tot el territori les escoles de música d’iniciativa privada: El nombre d’escoles i alumnes d’un tipus i altre és pràcticament meitat i meitat. Alguns van desqualificar aquestes xifres dient que no era cert. Però el segon estudi, elaborat conjuntament amb el Departament d’Educació l’any 2009 avala,curiosament, unes xifres similars, al primer: les escoles municipals representen el 52% dels alumnes, i les privades el restant 48%... Unes poques escoles amunt o avall, el que queda clar és que l’oferta privada musical a Catalunya no es pot menystenir i certifica que el model català és totalment oposat al de la majoria de comunitats autònomes de l’Estat on l’oferta és, bàsicament, pública. Aquest fet, ni més bo ni més dolent, simplement ens presenta un escenari real que no podem obviar en el moment de contemplar quanta gent està estudiant música a Catalunya sense rebre cap mena d’ajut.
EMIPAC també va estar present al moment d’elaborar la LEC (Llei d’Educació de Catalunya). Hi va presentar una esmena que va ser defensada al Parlament pel president de l’entitat. Aquesta esmena, que un cop transaccionada va ser introduïda al text definitiu de la llei, permet que les escoles de música puguin ser declarades d’interès social i que puguin rebre finançament. Aquest canvi representa un gran pas endavant, ja que fins ara un dels topalls amb què EMIPAC s’havia trobat parlant amb els governs era que, a banda de la negativa política a resoldre el problema, tècnicament no era possible. Doncs bé, a partir de la LEC ja hi ha una via oberta per a poder articular el finançament que fa 17 anys que es demana.
EMIPAC és plenament conscient que la nostra música no sona tan bé per culpa de la crisi però és ara quan s’han de posar damunt la taula solucions pragmàtiques i necessàriament imaginatives. Ara hom s'adona que allò que defensava EMIPAC quan va sortir al carrer l’any 2008, amb un manifest i el lema “No silencieu la nostra música”, dient que era més lògic integrar les escoles de música privades en una única xarxa que duplicar la xarxa i duplicar serveis i estructures, està més vigent que mai. És evident que és més sostenible disposar de les estructures ja creades per les escoles privades durant més de cent anys, i encara més amb l’experiència i el “knowhow” d’aquests centres.
Vénen temps en què les solucions passaran per mancomunar i racionalitzar serveis i en què la col·laboració serà més important que mai. Les escoles de música privades no volen ni poden quedar-ne al marge.
En definitiva, haurem de ser capaços d’apagar molts “solos” per a sumar-los i entre tots i fer una gran orquestra.
Diada de Santa Cecília, 22 de novembre del 2011
.gif)
