Moustaki deu ser el músic que més ha cantat al Mediterrani, aquest lloc amb països que no controlen el dèficit al nord, pobles que es revolten al sud, sàtrapes sanguinaris a l’orient... També és el mar que va inspirar la llum de Picasso i el cant de l'últim Morente (avui fa un any que va morir), els textos d'Albert Camus i les cançons de Georges Moustaki, els vents d'Eduard Navarro i les cordes d'Eduard Iniesta. Per molt que s’exploti comercialment, que els postmoderns que bavegen exclusivament amb les modes anglosaxones el menyspreïn o que els musicòlegs li neguin l’existència, el Mediterrani és el bressol dels homes lliures, la pàtria dels rodamons des dels temps homèrics. Pot sonar cursi, però és així, què hi farem.
Ahir la protagonista d'El convidat va ser Pilar Rahola i el to ja va ser tota una altra cosa, més prosaica. Però no ens emmerdem i recordem el Moustaki que, disfressat de l’enginyós Ulisses retingut per la nimfa Calipso, prenia el sol i cantava el 1973 d’aquesta manera:
.gif)
