La Cara A del disc té un posat més de banda... Amb aquest treball torna l’Abús rocker?
A.B: Jo crec que l’Abús sempre ha estat rocker en l’actitud. Així com Esthels (Grabaciones Silvestres, 2009) era més tranquil·let, perquè parlava d’una sèrie de coses molt més íntimes i necessitava que el personatge parlés més en primera persona, molt de tu a tu, en una esfera molt petita, aquí, a la Cara A hi he recollit cançons més amples. Tenia ganes de fer cançons que es puguin escoltar mentre passes l’escombra. Un matí d’aquells que fa solet i comences a fer granera, que dic jo, te’l pots posar i t’anima, et fa passar una bona estona. A part de la lectura que es pugui fer de cada cançó.
Quan cantes a “Òrbita virolla” que ‘aquest coet no és el que sembla’ és per algun desencís?
A.B: No pensava en res d’això. Penso en un paio a qui han venut un coet i li han donat gat per llebre. Li han donat un catxarro que no el farà arribar on ell pensava arribar [somriu]. Evidentment hi pots veure una metàfora, però jo em vaig concentrar a imaginar-me que estava per l’espai i de cop i volta veia que allò era una cafetera. Esclar que també té un altre sentit, del 'no sabem cap on anem i a veure si el que hem triat és el que rutlla o no'. [Riu] Però aquesta vegada em vaig voler concentrar molt en situacions imaginades i divertides, com m’agradaria que passessin les coses. Quan penso en coets sempre em ve la imatge del coet de Méliès que s’encasta a l’ull de la lluna, o el coet d'en Tintín. De fet, el dibuix del coet d'en Tintín és una imatge molt forta per mi. Te’l mires i veus que allò no es podria aixecar mai de la vida, però és tan maco, i seria fantàstic pilotar-lo!
Has arribat a posar ‘el cap al forn’ o és una manera exagerada de cantar?
A.B: [Riu] És una altra imatge divertida. Evidentment si algú ho ha pensat mai seriosament és horrible...
La poeta nord-americana Sílvia Plath ho va fer...
A.B: És clar, és molt bèstia arribar aquest extrem! Però jo ho veig com una escena còmica, com una gallina, que li estan a punt de tallar el cap... A més, t’has d’ajupir, perquè els forns a Europa es posen molt avall –ara en algunes cases comencen a posar-los amunt–. Però és molt europeu, això que t’has d’ajupir pels forns, i encara és més cutre! És dir, nen, l’has dinyat ja, posar aquí el cap... La cançó em fa molta gràcia, diu: ‘Treu el cap del forn. Confia en mi, tu n’ets molt capaç’. Com dient, ‘pots confiar en tu mateix!’ i deixar-te de tonteries perquè anem directes cap a la direcció que volem.
‘Sempre alerta que no canviï la sort’ o ‘imagina que pots fer el que vols’... Quina és la sort que ha tingut Abús i què ha pogut fer que abans ha imaginat?
A.B: No acabaria mai, podria estar tota la nit xerrant! M’han passat coses que ni havia imaginat, i coses que ni podria haver intuït, i ha estat fantàstic. Pel camí sempre hi ha coses que et destrossen, però si no n’aprens... Jo diferencio la gent que aprèn de la que no. Si no aprens, et quedes al mateix nivell. M’han passat coses maquíssimes, i la més referent al disc potser és poder haver treballat a Grabaciones Silvestres, amb l’amabilitat i la generositat d’en Marc Parrot.
Com se’t va acudir una cançó d’amor que es digués “Concèntricament feliç”?
A.B: És la perfecció anhelada, completa. De petit et van explicar allò dels cercles concèntrics? El cercle, en si mateix ja és l’exemplificació de la perfecció. Doncs imagina’t poder fer tants cercles concèntrics dins un cercle fins a l’infinit! És la perfecció dins la perfecció! Se’m va acudir un dia estirat a la gespa amb un bon amic, en un dia de descans i pau, que vam anar a passejar, vam agafar la bici, i vam acabar en un lloc maquíssim, allò que et treus les sabates, t’estires a l’herba i et sents part d’alguna cosa rodona. A la cançó el que em fa gràcia és que al final el personatge es torna boig, perquè de tanta felicitat peta. Estem limitats, no podem abastar la perfecció que hi ha a fora.
La segona part comença amb “Carxofa”, que sembla una continuació del disc anterior, Esthels (Grabaciones Silvestres, 2008)...
A.B: Pel que fa a so, entenc que facis aquesta referència. De fet tota la segona part del disc, ‘La Creu’, fa referència al so de l’Esthels. Aquell un disc també el vam gravar amb en Marc Parrot, i les coses que ens van agradar molt les hem recuperades. La primera part és més canyera, més rockera... Estilísticament. De concepte és totalment diferent. No hi ha cançons recuperades d’aquell disc, però sí algunes que fa molt de temps que toco, com aquesta “Carxofa” o també “Abraçades pendents”, que em sembla que és del 2004.
A “Festa Major”, què t’han inspirat versos de Brossa com ‘diríeu que els homes han fumat sempre’...?
A.B: Aquesta frase és brutal! És un hàbit, un costum tan arrelat, que (veu de falset) ‘diries que li ha passat tota la vida’. Quan veus algú i dius: ‘Si no és capellà... sembla que ho ha estat tota la vida, de com parla...’ I Brossa tenia aquesta perfecció. No vaig tocar ni una coma, només vaig repetir alguna frase... A més, sé que odiava que es fes això! Des d’aquí demano perdó, però ho he fet amb la meva màxima expressió d’amor. Perquè era un tio que era capaç d’agafar aquesta taula i dir-te dues paraules que et situessin aquí, en aquesta taula mateix i el que és aquesta taula. Això sí que em sembla quotidiniatat! És universalitat!
Abús ha muntat un segell, Senitart?
A.B: He muntat una productora i el que estic intentant és explicar-vos (als mitjans de comunicació) que hi ha una sèrie de coses que no funcionen i que ho sabenm tots, però com tothom anem tirant i tenim tanta feina... Però això està obsolet. Per mi aquest disc representa l’última part del meu romanticisme, quant a l’escultura. Per mi els discos són com petites escultures, i aquesta és l’última que em plantejo des de l’era antiga.
...l'era analògica?
A.B: No, segurament seguiré gravant en analògic, però després el format, com us el presenti i tot això... crec que el que fem ara està completament obsolet. Estem en un impàs on es veu claríssim que el CD no va enlloc, quan hi ha una altra mena de tecnologia que permet escoltar, per exemple, el que ara estem dient... Les cançons parlen, i si a tu t’han agradat les cançons, ja em fa feliç. Llavors no importa si un tio les ha posat no sé on... Creem un canal perquè cadascú es pugui expressar com li doni la gana, i evidentment que està bé que la gent se n'assabenti. En el fons es tracta de pensar a cuidar les coses, que les coses que fem amb emoció i sentiment es poden transmetre i d’una manera que et fa aprendre, que et fa créixer. La idea és aquesta, però tot té el seu procés. Diguem que Les trampes del sostre d’Abús és el primer que podem generar Senitart perquè la gent digui, hòstia!
He creat l’empresa amb el meu germà, Jordi Busom. De fet, el concepte de Senitart és seu i el triangle també. Per ara funciona el correu ([email protected]), i el web està en preparació. Les trampes és el primer, és l’excusa, i hi ha gent afí que està per allà, com Albert Palomar, a qui hem editat el seu disc en solitari. No és una idea unipersonal, sinó de tot de gent que fem coses similars. Crec que falta un espai i una manera d’explicar-lo.
Al començament de l’entrevista deies que tu et dirigeixes cap on vols, però de vegades hi ha fets que et fan girar cap a una altra via?
A.B: Evidentment, per molt que planifiquem i vulguem anar cap a un lloc, i això és lo maco que té viure, de cop i volta passa una cosa que t’ho destarota tot. Però amb el temps, ens tornem capaços, si n’aprenem, de distingir què és un ‘fogonazo’ –com seria en català?–, un flaix... Saps els conills que passen per davant del cotxe a la nit?, que es queden així clavats, al mig de la carretera? És aquesta sensació de, t’ha passat alguna cosa que t’ha distret durant un temps, i si has reaccionat a temps, no se t’emporta del tot... Fins i tot n’aprens, o t’hi quedes, perquè de vegades t’hi quedes.
‘Sóc sencer quan no hi sóc,/ ets un soc quan s’ha fet fosc’... En aquesta lletra, “Sort que hi ets”, sembla com si haguessis retallat papers i els haguessis ajuntat a la babalà...
A.B: “Sort que hi ets” per mi és la cançó que aglutina més informació i més vísceres... Tot va començar com un joc, perquè tota la lletra és un joc de contrastos, de síl·labes, de fonètica... I em vaig trobar tan ficat dins el joc... Són lletres que et surten, comences amb una intenció i se t’empassa fins a un lloc tan profund que després despertar és complicat. Tu parles de l’última part, que és quan el personatge està tan ficat que necessita una resposta. Sempre està parlant en relació amb algú altre, no se sap ben bé qui és: podria ser un pare, una mare, una parella, un germà. Una d'aquelles relacions que són tan íntimes, d’amor-odi. La resposta final és: et necessito / no et necessito, t’estimo / t’odio. Però necessito verbalitzar-ho. Necessito cridar i dir: quan no hi ets descanso tranquil·líssim, i si no hi ets també penso en tu i de vegades no puc dormir. Ens passa a tots, sobretot els que som patidors de mena. I la imatge del soc m’agrada molt: dormir com un soc, però alhora el soc és una cosa molt buida. La lletra està plena de coses que tenen un significat molt bèstia. No sé si és el que preguntaves però t’ha donat colors, màgia! [riu].
.gif)
