Pràcticament vint anys després de la recuperació de la nostra estimada cornamusa, encara hi ha molts catalans que situen el sac de gemecs com un instrument aliè a la nostra tradició. Podeu imaginar, doncs, el que t’arriben a preguntar quan puges a un escenari per tocar un ball de cascavells amb l’arpa! Que si fas música irlandesa, si ets de pares sud-americans... o en alguns casos, val a dir que en menys ocasions, ets assenyalat acusatòriament per estar intoxicant la tradició musical catalana amb un instrument invasor.
Davant d’aquesta situació pots enfadar-te, també pots deixar-ho córrer o bé optar per fer pedagogia i intentar explicar, com si d’un conte es tractés, una història apassionant i oblidada, escrita als retaules gòtics i façanes de les nostres esglésies, als arxius i hemeroteques…
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó trobem centenars de documents on es fa referència als arpistes i constructors d’arpes que treballaven al servei dels monarques catalans, i el nostre prototip d’heroi medieval més rellevant, Curial, era un guerrer valerós i alhora un arpista consumat. Pere Rabassa, teòric cabdal del barroc peninsular, era arpista, com ho era també el Mestre Millansi Godayol i pràcticament la majoria dels qui exercien el càrrec de director a les capelles musicals del barroc català.
Pau Minguet escrigué al segle XVIII un tractat per a arpa on descriu les arpes de cordes metàl·liques que fan servir els arpistes catalans que, com demostra la nostra història, no són ni seran instruments exclusius dels pobles celtes, encara que només caldria passejar-se un matí pel MNAC per adonar-se de la importància i la categoria de què va gaudir l’arpa segles enrere.
Mentre l’acord Tristany de Wagner encisava els barcelonins i obria el camí cap a l’atonalitat, dos carrers més enllà del Gran Teatre del Liceu, arpistes populars tocaven demanant almoina al centre de la ciutat amb les seves petites i transportables arpes diatòniques (dues d'elles encara conservades al Museu de la Música de Barcelona) hereus directes d’una antiga tradició que es perpetuava des dels temps antics. Immortalitzats per sort a les estampes vuitcentistes i descrits amb detall als relats costumistes de l’època, els darrers arpistes populars del nostre poble no han estat del tot oblidats.
Més tard, al llarg de la Renaixença l’arpa tornarà a reviure en l’imaginari català convertida en símbol al·legòric d’un passat nacional gloriós.
Arribats al present, Ondines ballen (Lubican, 2011), doncs, ha ajudat a la difusió de l’instrument entre els cercles entusiastes del folklore i alhora ha sembrat una llavor d’estimació i reconciliació entre l’arpa i el públic català. Encara, però, ens queda un llarg camí per recórrer. 
.gif)
.gif)
