Se’l va definir com ‘L’any dels festivals’. De cop i volta i després de dècades de sequera a tot l’Estat, la iniciativa privada va començar a treure el cap. El mateix any van néixer el mític Doctor Music Festival, el Pop Festival a Badalona –que ja va punxar a la segona edició–, l’U-Zona Reggae a Torelló, el FIB feia les seves primeres passes a Benicàssim i, lluny del nostre país, el Festimad s’establia a Móstoles (Madrid). El panorama s’enriquia i una promotora privada, Voc Music, dirigida pel músic argentí Gustavo G. Gabetta, va decidir apostar fort per muntar un festival urbà al Sot del Migdia, un espai gegantí al costat del cementiri de Montjuïc de Barcelona que també s’aprofitava per fer els concerts massius de les Festes de la Mercè. Havien de ser 34 hores de música entre els dies 21 i 23 de juny, amb un cartell que no te l’acabaves: de Marc Parrot a Sopa de Cabra, passant per Paul Carrack, Los Rodríguez, Juan Perro o Skatalà, ininterrompudament en dos escenaris; amb 90 milions de pessetes (540.000 euros) de pressupost i tots els serveis possibles per a un festival urbà –zones de descans, cinema, barres…– en un espai redissenyat per l’arquitecte Daniel Freixas. Dies abans, en una roda de premsa triomfant, els organitzadors afirmaven haver venut ja 8.000 entrades anticipades i deien que reunirien 20.000 espectadors. Mentien descaradament.
El dia del concert hi havia més gent al cementiri que no pas al Sot. A fora no hi havia ningú, ni fent botellada a la porta, ni comprant entrades… però l’organització semblava que funcionava. Hi havia seguretat a les portes, i dins el recinte Los Rebeldes ja estaven tocant. Allà, però, només hi havia un bon grapat de periodistes, algun músic i unes desenes d’espectadors despistats amb cara de mala llet per haver fotut la pota. Fins i tot hi havia qui portava el sac de dormir a sobre disposat a passar tota una nit de concerts. En total tan sols s’havien venut 89 entrades anticipades (a 4.000 pessetes –40 euros– anticipada i 5.000 –30 euros– al dia) i la mateixa nit en van poder col·locar una més a taquilles.
Dels 29 grups que hi havia al cartell només van actuar Los Rebeldes i una banda de Sarajevo anomenada Konvoi. Els organitzadors van fer passejar pel recinte el que havia de ser el padrí del festival, l’ex-Talking Heads David Byrne, incrèdul davant un fracàs més que cantat. Nacho Campillo (ex-Tam Tam Go!) ho va intentar durant algunes cançons en un escenari que tenia més públic al backstage que no pas davant seu. Allò ja no hi havia qui ho salvés. Les barres eren plenes de bidons de cervesa que mai no s’obririen. Al xiringuito n’hi havia un que llançava desenes de xoriços a les brases per fer entrepans que no es menjaria ningú.
Les causes del naufragi van ser ben variades: la saturació de concerts i festivals, la coincidència amb el Dia de la Música que se celebrava el mateix dia 21 a la ciutat i repetint algun dels grups que hi havia al festival, i un cartell massa eclèctic i sense caps de cartell de pes. Però va ser la coincidència amb un pont enmig de la Diada de Sant Joan el que va fer que molts no dubtessin a anar-se’n a la platja a tirar petards i menjar-se la coca i no pas a un maratonià festival al costat d’un cementiri.
.gif)
.gif)
