Vaig anar a veure el musical Forever Young durant aquestes darreres Fires de Sant Narcís (quantes Fires van celebrar junts, Nino?, quantes birres ens van gelar les mans a barraques?), i al principi de la funció, una veu en off ens venia a dir que la vida és curta i que només ens en toca una, que la veiem com un sol pla-seqüència, com un no parar de coses que et succeeixen constantment (fins i tot quan dorms) i que no s’hi val estar badant, que tot passa molt ràpid i que no val la pena perdre el temps en tonteries: la vida és per viure-la. No li vaig donar més importància, vaig fer un sí amb el cap (deu ser l’edat) però ara hi afegiria que en aquest nostre únic pla-seqüència del qual sóc el protagonista absolut també hi apareixen actors secundaris, uns de més importants que altres, però que, en definitiva, condicionen aquesta nostra pel·lícula, aquesta nostra vida. En Nino va ser un d’aquests actors secundaris, un dels importants en el meu pla-seqüència.
Ens vam conèixer de concert. Era un apassionat de la música i es va convertir en el primer seguidor a Girona dels Ja T’Ho. Era de Santa Coloma de Farners però feia un temps que s’havia instal·lat a Cal Col·lega, una vella casa dels pares de la Nuri (la seva parella a principi dels 90) del carrer del Carme, just davant el riu Onyar, casa que ens va acollir a l’Asun i a mi durant gairebé un any, en el nostre aterratge gironí. Vam compartir uns mesos plens de preguntes, de poca feina (era el principi de Ja T’Ho al Principat) i de futur incert però amb moltes ganes d’aconseguir el que ens havíem proposat. El Nino, amb la Nuri i la Lia (la gossa que també vivia a Cal Col·lega) van viure tot aquell període nostre amb molt de respecte, i la curiositat pels concerts i la vida de 'músic' que estava veient va anar a més. No deixava mai de venir als bolos, se sabia totes les cançons, quasi abans que sortissin del local. De fan va passar a ser amic en un tres i no res.
Al Nino també li encantava la fotografia. Membre del GIF amb la Txus Sartorio i el Jordi Moya, feien cursets de fotografia al local que tenien l’ADAC, on també hi havia les oficines d’RGB Management, els nostres representants de llavors i fins ara, i segurament per això el cuc pels concerts vistos des de darrere va anar creixent fins a convertir-se en un més de la plantilla de l’oficina de management i assumir un rol molt poc conegut i poc reconegut als grups, el de road manager, aquell que et porta d’un lloc a l’altre, aquell que gestiona els horaris el dia de l’actuació, aquell que cerca on soparem a prop del concert, aquell que té el telèfon de qui ens ha de rebre, aquell que organitza des de la trobada a les 3 de la tarda fins a la tornada a les 7 del matí, el que ens ho fa còmode, el que veieu córrer amunt i avall de l’escenari, el que prepara els repertoris, el que convoca tot l’equip, el que et mima, el que et duu un suc quan estàs fotut, el que es queda fins a darrera hora i el primer que s’aixeca per no perdre cap avió i poder arribar a bon port. Aquell… Molts d’anys, molts concerts tant de Ja T’Ho Diré, com de Menaix a Truà i fins i tot amb Els Mags de Binigall, crec que segurament he compartit amb ell més de 500 concerts, i açò són molts concerts!
El febrer de 2011 vaig tocar al Cendra, el cafè d’Ondara on ell i la Manu estaven deixant la pell i les hores, posant-hi ganes i esforços perquè pogués ser un referent cultural fent, esclar, música en directe. Vam acabar el concert i vam fer unes copes allà mateix fins a tancar. Ens va acompanyar a la casa de la platja on ens vam estar i petant la xerradeta, tots els altres músics es van anar retirant menys noltros dos, i ens vam estar fins prop de les 7 de la matinada contant batalletes i explicant-nos com ens havia canviat la vida i com enyoràvem la que havíem deixat… Feia temps que no xerràvem i ens van quedar moltes històries, projectes i somnis per contar que ara ja no ens podrem explicar. Esper qualque dia poder-los contar al seu estimat fill Joan. Tampoc podrà veure el retrobament del seu grup preferit i amb el que va viure i conviure, els Ja T’Ho Diré. Noltros sí que el sentirem i el pensarem més que mai. El seu alè no l’esborrarà res. Tot plegat és una llàstima, una pena que ara mateix em fa molta ràbia.
Hem tingut sort d’haver-te conegut. Fins sempre, Nino.
.gif)
.gif)
