Discos, gires, llibres… D’on treus el temps per fer tantes coses?
Procuro dedicar-me tant com puc a la meva feina. Sempre estic pensant què puc fer que no hagi fet encara. És com un repte. Per exemple, no sabia dibuixar i m’he passat el darrer any aprenent-ne. Quan més o menys he aconseguit fer-ho un poquet bé m’he conformat.
Com a creador, ets exigent amb tu mateix?
Exigent, no, però s’han de fer les coses bé. Si algú posa il·lusió en tu, i es gasta la pasta comprant un disc o un llibre, allò ha de tenir una qualitat. Em faria vergonya que els meus discos o els meus llibres no estiguessin ben parits.
Et continua sorprenent la repercussió que té tot el que fas?
Crec que amb mi sa gent ja es pregunta a veure amb què els sorprendré la pròxima vegada [riu]. I jo em prenc la vida una mica d’aquesta manera. Però no de cara al públic, sinó d’intentar sorprendre’m a mi mateix. Tinc la sensació que hi ha 50.000 projectes per fer. No vull fer dues vegades el mateix.
Hi ha tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les…
La meva paranoia és justament aquesta: jubilar-me i adonar-me que he deixat de fer milers de coses. Un quilo d’invisible va néixer així. No havia escrit mai una obra de teatre, era una cosa que tenia pendent. I quan em va venir la història, de seguida em vaig adonar que era ideal per transformar-la en una obra. Tinc por d'estar aturat. He d’estar sempre pensant i treballant en un projecte. No puc estar tres o quatre dies sense fer res.
Quan ha estat l’última vegada que has fet vacances?
Ara estic en una mena de vacances encobertes. Estem de gira amb Antònia Font, però els dies que no hi ha concerts aprofito per ser a casa amb la família. Però estic d’aturada d’allò que en podríem dir activitat interna.
Però allò de fer les maletes i marxar de viatge amb els teus?
Ufff, això no! És més, crec que no ho he fet mai o gairebé mai.
A casa et deuen estimar molt per aguantar aquest ritme teu.
És clar que m’estimen. Però també estic molt de temps amb ells. Els tres, quatre o deu dies que no he de sortir a tocar, vaig a l’estudi que tinc a Palma per fer feina, però la resta del dia estic a ca nostra amb els al·lots. Un músic és un bon pare perquè pot dedicar molt de temps a la família. Pareix tot el contrari, perquè viatges molt, però en canvi quan no ets de gira, ets tot el temps a casa.
Els teus fills són els primers d'escoltar les cançons que escrius?
Sí. No fan de crítics, però sí que les escolten i em diuen el seu parer.
I tu a ells, els motives a crear?
Sí. Penso que els al·lots tenen un potencial que a l'escola no se’ls explota. A l’escola no s’explota ni un 15% de tot el que pot fer un al·lot, però en canvi es passen allà tancats tot lo dia. Per això m’agrada posar-me amb ells a dibuixar, cantar, escriure... perquè per a ells no n'hi ha prou amb l’escola, s’avorreixen.
La creativitat és quelcom innat que va i bé o també s’ha de treballar?
Jo faig feina. Vull dir que considero que sóc més a prop d’un artesà que no pas d’una persona creativa. Després, la creativitat és una cosa que sorgeix o no. A més, jo no m'he proposat de fer una cosa creativa; m'he proposat de fer una obra ben feta, un llibre ben fet, un disc ben fet… Finalment, ser creatiu dependrà de si tens posada la teva mirada en els altres o si tens més o menys seguretat en tu mateix i els teus criteris.
Ets un artista segur en tu mateix?
Jo penso que tinc molta seguretat en mi mateix perquè crec que és el que ha de tenir i sentir un artista, confiança.
Imagino que la bona acollida que té tot el que fas, ja sigui amb Antònia Font o en solitari, deu ajudar a alimentar aquesta seguretat. Potser sense l’èxit que heu tingut no us hauri atrevit a publicar un disc com Vostè és aquí.
Sí, m’ajuda. Amb aquest últim disc d’Antònia Font ho hem dut al límit i hi ha gent a qui no ha agradat. Però crec que s’ha de treballar així: desenvolupar es teves idees i no pas les dels altres. Tothom té idees, passa que sa gent té por de dur-les a terme.
La idea d'Un quilo d’invisible, tot i ser una comèdia esbojarrada, neix d’una història amb un rerefons verídic, oi?
En Mané, que és un dels protagonistes, està inspirat en Mané Capilla, el bateria de Sunflowers i també pintor de “brotxa gorda”. Estava pintant el meu estudi allà, a Palma, i un dia em va començar a explicar tot de coses que li passaven a la feina. Anècdotes molt divertides. Fins que xerrant, xerrant em va dir: "T’imagines que poguéssim anar a Mallorquímica i comprar un quilo de pintura invisible?”. Va ser aquí quan se’m va encendre la bombeta d’escriure una obra de teatre, que era una cosa que tenia pendent. És un vodevil clàssic, d’aquells de portes que s’obren i es tanquen.
Ets un home de teatre?
No hi vaig tant com ho hauria de fer, però hi vaig. I hi ha coses que m’agraden molt i coses que no m’agraden gens. Un dels problemes que tinc és que, ja sigui quan vaig al teatre, al cinema o quan escolto un disc, no puc evitar tenir aquesta mirada analítica de com estan fetes les coses, i pensar, per exemple, com m’agradaria a mi fer una obra de teatre.
El lector riurà molt amb Un quilo d’invisible, però tu has gaudit també del procés creatiu, o això sempre és un patir?
Jo, aquesta vegada, he rigut molt, moltíssim. Quan me n’anava a dormir, em posava a pensar en el que havia escrit, i reia. La meva dona es pensava que estava parant boig.
La sensació és que és una obra que has escrit molt ràpid, que tenies la història molt treballada.
Molt. Feia temps que tenia la idea i a poc a poc la vaig anar madurant. Passa que no havia tingut temps de posar-me a escriure. I quan vaig trobar aquest temps, en dues setmanes, més o menys, la vaig acabar. Però hi insisteixo, aquesta obra està escrita molt ràpidament perquè, efectivament, està molt pensada i treballada.
Una obra per a la qual també has escrit la música.
Sí, uns temes que, per trencar una mica el ritme que té l’obra, són molts tranquils i pausats. La història potser convida que l’acompanyi música dixieland o alguna cosa així, com les bandes sonores de les pel·lícules d'en Woody Allen. Però vaig pensar que, per contraposició a la trama, seria interessant compondre quelcom més profund i reflexiu.
Quan la portaràs a l’escenari?
Encara no m’ha arribat cap proposta. Evidentment, m’agradaria que s’estrenés, perquè veure-la sobre un escenari seria la culminació de tot.
Sempre buscant nous reptes. Et veus dirigint l’obra?
No, jo no puc fer de director de teatre, hi ha moltes coses que no puc controlar. No estic capacitat.
Tampoc sabies dibuixar i, com explicaves a l’inici, t’hi vas posar.
Però no he dibuixat per ningú, he dibuixat per mi.
Parlant de dibuixar, Un quilo d’invisible està il·lustrat per Roger Padilla, guitarrista de Manel. Com va sorgir la col·laboració?
No volia fer un llibre que quedés a mitges. En realitat, un text de teatre no és una cosa acabada, sinó una eina que tenen un director i uns actors per dur a la realitat la idea d’un autor. Jo, però, volia que aquest llibre estigués ben acabat. Per això hi ha les il·lustracions dels escenaris i dels personatges, perquè els lectors se’ls puguin imaginar. Però al mateix temps els dibuixos són alternatius al que està passant a l’obra. Coses que es donen per suposades però que en Roger, amb els seus dibuixos, ajuda que ens les imaginem. La idea va ser seva, va ser ell qui va creure que havia de dibuixar el que estava explicant al text. I tenia raó, perquè els dibuixos han quedat genials.
Estàs treballant amb cap obra o novel·la nova?
Sí, una novel·la que vaig començar a escriure molt abans que aquesta obra, i fins i tot abans que alguns dels discos d’Antònia Font. Passa que és una cosa llarga, que porta molta feina. Un novel·la molt personal que sé que l’he d’acabar. Però he de trobar el temps necessari per asseure’m i tancar-la.
Si fossis invisible, què faries?
Discos. Pot sonar poc original, però de vegades en aquesta professió estàs obligat a ser molt més visible del que t’agradaria.
.gif)
