Sensación térmica és un àlbum de caire intimista i alhora expansiu que proposa un viatge a uns orígens de terra i fang. El disc comença amb el senzill “La vida es dulce”, on practica equilibris entre el flamenc pop i els sabors africans. A més, com a aclucada d’ull, Kiko Veneno amplia el seu repertori en català amb la gravació d’una nova cançó pròpia, “No cal patir” –“He inventat aquest concepte per als catalans..., era una expressió intraduïble”, diu divertit Veneno–, després d’haver-ho fet en alguns versos del tema “La rama de Barcelona” –Dice la gente (Warner, 2010)– i a la versió “Balada per a un trobador” de Joan Manuel Serrat –inclosa al recopilatori Serrat... eres único! (BMG-Ariola, 1995)–. És un disc eclèctic: “Babú” té groove i la veu és quasi de música negra; “Namasté” fa jocs de paraules; el rock passeja a “Mala suerte”, i “Los planetas” té una poètica que subscriuran altres artistes del moment: ‘Que fácil es pasar de helarte a quemarte./ Yo no quiero vivir ni sufrir por amor al arte’. El moment sublim és “Malagueña de San Juan de la Cruz”, que té el poder en la seva senzillesa. Kiko Veneno, juntament amb els germans Raimundo i Rafael Amador, va ser un referent en la fusió de rock i flamenc al grup Veneno (1977) i ha continuat sent una figura cabdal en la música popular de l’Estat. L’any 2012 es van celebrar els vint anys del popular Échate un cantecito (BMG, 1992) i va rebre el Premio Nacional de Músicas Actuales.
.gif)
