Crisi econòmica? Sí, cert. El poder adquisitiu i l'ànim consumista han baixat, però faltaria analitzar fins a quin punt l'eufòria de país suposadament nou ric que es va viure els anys posteriors a la implantació de l'euro va crear l'entorn perfecte perquè governs, empreses i persones visquessin molt per sobre de les seves possibilitats i, en molts casos, de manera totalment temerària. Per tant, potser la crisi econòmica que tants problemes ens crea no és més que un retorn a la realitat del nostre país. Al cap i a la fi, no deixem de ser un país de serveis on la principal indústria és el turisme.
Crisi social? A simple vista es pot dir que també. És obvi que les prestacions socials no són iguals que fa alguns anys i que sembla que s'accentuen les diferències entre persones amb diferent nivell de recursos. Però, tal com explica molt bé un genial Eduard Punset, la realitat és que la humanitat, en tota la seva història –especialment el primer món en el qual per fortuna som– no ha viscut mai temps millors.
En la meva modesta opinió, hi ha una crisi molt més greu que les dues que acabo de comentar, i no és altra que una gravíssima crisi de valors. La cultura del pelotazo dels anys 80 i 90 fa temps que va acabar, però va deixar gravada en moltes ments la cultura del "tot val", de la recompensa immediata sense esforç, aquesta última amplificada encara més per la vida virtual a Facebook i altres xarxes socials, on les coses són tan fàcils com prémer "m'agrada" o "no m'agrada" en una pantalla i on per mantenir un bon nombre de (suposats) amics, n'hi ha prou a tenir una mica d'imaginació i una mica de temps per pujar-hi continguts adequats. Uns amics, a més, que es poden "activar" o "desactivar" a voluntat. Tot això ha contribuït que paraules i expressions com esforç, tenacitat, constància, honestedat, empatia, lleialtat, solidaritat, altruisme, etc. siguin només termes buits talment com zombis sense ànima poblant una xerrameca vertiginosa formulada per quedar bé en els 140 caràcters que admet Twitter, en lloc de representar en les nostres ments sòlids valors segons els quals regir les nostres vides, tant en el pla personal com en el professional.
Perquè, senyors: vivim en un país de clima i gastronomia difícilment millorables; encara conservem gran part del nostre innat sentit de l'humor, i malgrat la imatge negativa de la nostra situació econòmica, que la premsa internacional ha propagat darrerament, seguim vivint en un lloc privilegiat on agrada venir a la gent de molts altres països, tant per a oci com per a negoci. És cert, les coses no són tan fàcils com fa uns anys, i cal treballar quatre vegades més per guanyar quatre vegades menys, i utilitzar tots els nostres recursos per solucionar problemes que abans es resolien gairebé sols o que ni existien. Però som precisament nosaltres, els professionals del món de la música, un col·lectiu acostumat des de sempre a afrontar reptes molt difícils i solucionar impossibles. El nostre negoci ens ha obligat a això i no serà ara precisament quan ens posem en una cantonada a plorar, oblidant tot el que la nostra duríssima professió ens ha ensenyat. Ànims, si us plau..., que el 2012 ja ha passat i, tot i les moltes profecies, el món segueix girant.
.gif)
