Foto: Alex FernandezQuim Mandado (veu i baix), Joan Cardoner (guitarra) i Martín Rodríguez (bateria) acumulen més de 30 anys d'experiència sobre els escenaris amb altres grups com Sangtraït, Terratrèmol, Atila i Rockson, però amb LGP se senten "amb molta més llibertat". Crítics i directes, reivindiquen el power mètal enmig de l'auge del pop-folk. Entrevistem Quim Mandado.
EDR: En una entrevista, Joan Cardoner (guitarra) va assegurar que Sancta Sanctorum (Picap, 2013) és la bèstia que porteu a dins Martín Rodríguez i tu. Què en penses?
Quim Mandado: Bé, això és una cosa que ja fa temps que en Joan va dient. Jo no sé si és una bèstia o si és un estat mental i físic que ens fa treballar la música d'una manera diferent de com ho féiem quan estàvem a Sangtraït. El que sí que podem dir és que hem après moltes coses, tant en el pla personal com en el musical, i això fa que ara fem les coses d'una altra manera, amb molta més llibertat. I, pensant-ho bé, si tenim aquesta llibertat i aquestes ganes de seguir fent música i concerts, de ser lliure i fer el que volem, és com ser una bèstia. Amb el que no estic d'acord és que les bèsties les portem a dins en Martín i jo. En Joan també la du a dins. I també ha sortit a passejar en aquest disc.
EDR: El power meètal català és un gènere poc cultivat avui dia a Catalunya. Penseu que falta més empenta a l'escena musical actual?
EDR: El power meètal català és un gènere poc cultivat avui dia a Catalunya. Penseu que falta més empenta a l'escena musical actual?
Q.M: Pensem que el panorama actual és penós. Sembla que en aquest país només existeixin dos o tres grups! Escoltis el grup que escoltis, mai no saps si és un grup o un altre. Tots sonen igual, amb la mateixa manera de “recitar en lloc de cantar”, amb la mateixa “poca canya”. Ara bé, la culpa d'aquest panorama tan poc engrescador no la tenen els grups, perquè ells fan el que suposo que els agrada. La culpa és dels mitjans de comunicació i dels periodistes que hi treballen, que són una mena de "castrats", en el sentit que “no tenen collons” –ho dic “de bon rotllo"– de posar música amb una miqueta de força. No sabeu la quantitat de vegades que ens hem sentit a dir que la nostra música és massa agressiva i que no la posarien –ja som davant la censura–, ni les balades. Doncs bé, d'aquesta manera el que fan és empobrir el panorama musical català, perquè de grups interessants i amb força de ben segur que n'hi ha, però la gent no té oportunitat de conèixer-los.
EDR: El terme Sancta Sanctorum fa referència al santuari més reservat i secret de les religions. És així el disc? Una aposta més personal de LGP?
Q.M: Em sembla que tots els discos de LGP que puguin sortir seran una aposta molt personal del grup. Toquem perquè ens agrada la música que fem, sense por de ser “censurats”, perquè ja hi estem acostumats. A mesura que componem, cada vegada ens arrisquem més en la manera de fer les coses i intentem fer cançons que la gent es pugui fer seves, però també que ens omplin a nosaltres.
EDR: Encara que heu deixat enrere Sangtraït ja fa temps, encara us acompanya aquell estil i manera de fer que va marcar una època?
EDR: Encara que heu deixat enrere Sangtraït ja fa temps, encara us acompanya aquell estil i manera de fer que va marcar una època?
Q.M: Uf! M'estàs parlant de fa molts anys! Tot i que no renunciem al nostre bagatge, no crec que tinguem excessius punts de contacte amb Sangtraït. Els membres de LGP hem crescut molt musicalment i tenim una manera de fer molt diferent d'abans. També crec que el nostre estil ha canviat molt, en part pel temps que ha passat i en part perquè som un trio i tant en Martín com en Joan com jo posem el nostre granet de sorra a l'estil de Los Guardians del Pont. El resultat és una música molt més potent i punyent! Qui esperi trobar un estil semblant a qualsevol dels grups on hem tocat amb anterioritat es trobarà una sorpresa molt agradable, ja que LGP té una personalitat pròpia i diferent dins el panorama musical català i això esperem que sigui una alenada d'aire fresc.
.gif)
