.jpg)
The New Raemon Foto: Juan Miguel Morales La premissa és vàlida: un músic tria el disc que creu que és bàsic en la seva trajectòria. Es tracta d'un projecte similar al que cada mes es publica a l’edició en paper d’Enderrock a la secció titulada ‘El disc preferit de...’. El llibre Memorias sónicas (Contra) té una sèrie d’al·licients que el fan molt atractiu. D'una banda hi ha les il·lustracions fetes per The New Raemon de cadascun dels 23 discos ressenyats amb un estil personal i identificable. D’altra banda, cada músic ha escollit un estil propi per definir i desenvolupar cada disc, des de ressenyes fins a experiències vitals lligades a les cançons amagades en un polsós vinil o simples descripcions de les emocions. Així, hi trobem l’apassionada confessió d’Eduard Pou (Za!) triant la banda sonora de The Woman in Red (Motown, 1984) de Stevie Wonder, Miguel Ángel Blanca (Manos de Topo) portant al seu terreny la brutalitat de Vulgar Display of Disorder (ATCO Records, 1992), la tendresa de Maria Rodés reconeixent haver estat fan de Spice Girls, la crítica social que troba Nacho Vegas a partir de The People Who Grinned Themselves to Death (Go! Disc, 1987) dels britànics The Housemartins, el descobriment del heavy mètal per part d’Èric Fuentes amb l’àlbum Live After Death (Capitol, 1985) d’Iron Maiden, o com a Lluís Gavaldà (Els Pets) un disc de Prefab Sprout li va salvar la dècada i l’entranyable relat que l’inspira, Swoon (Kitchenware Records, 1984), un llibre on l’únic que no acaba de quadrar és el subtítol de “Historias en siete pulgadas”, quan aquesta és la mida estàndard dels singles i no pas dels elapés (12 polzades).
.gif)
