Lluís Llach: "Vaig fent la vida"

Enderrock: Des del teu comiat dels escenaris el 2007, t’has sentit massa jove per retirar-te i massa vell per continuar fent concerts... Quin és el teu estat de creació?
Lluís Llach: Em vaig retirar per poder viure d’una altra manera i aprendre coses dels anys que em quedessin. Va ser la meva gran motivació. A més volia fugir de tenir la imatge d’un final, perquè no m’agradava. També tenia dubtes creatius, no volia que la feina es convertís en el futur en una repetició de formulacions –que segurament serien acceptades, fins i tot amb joia, pel públic, però no per mi–. Per tant, no m’he plantejat cap mena de creativitat. Vaig fent la vida. No tinc ni el piano muntat, a Porrera. Vaig fins a les vinyes, camino perquè em diverteixo... L’únic que trobo a faltar, i ho dic sovint, és el públic; és aquell moment de màgia des de dalt de l’escenari.

EDR: Potser és moment de fer balanç, del que has fet, del que en queda i de quin serà el llegat. Si mires enrere, com valores els èxits i fracassos?
Lluís Llach: Tot i reconèixer el privilegi d’haver viscut coses molt maques, d’haver conegut gent molt diversa o haver tingut unes converses interessants... sempre m’he sentit una persona per dins insatisfeta. El que has viscut ja està viscut, i per tant has de mirar que tingui qualitat tot el que has de viure, un concepte que no té res a veure amb el que la gent s’imagina. Per exemple, el ben morir. Tot i que pot semblar un drama, suposa una experiència difícil, hecatòmbica i al mateix temps apassionant. La nostra cultura no ens ho ensenya, però jo ja fa uns anys que estic ben morint. Una de les coses per les quals vull viure d’una manera diferent és pel ben morir. Es pot dir això? I tant! És l’aprenentatge de la vellesa, el joc de la renúncia, de l’adaptació, l’exigència per tal de continuar, tanmateix, i tot això és fascinant.

EDR: És per això que has sentit ara la necessitat d’explicar projectes compartits amb Miquel Martí i Pol, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort?
Lluís Llach: Teníem una sèrie de faxos creuats entre tots dos i la Montserrat Sans, la seva muller, i sempre havíem dit de fer-ne alguna cosa. M’hi havia de posar a treballar i hi va haver un moment en què tot es va conjuminar. En acabar la novel·la Memòria d’uns ulls pintats (Empúries, 2012) em va passar com amb els discos, que quedes buit. I sé que al ‘...i ara què?’ és qüestió de no fer-li cas. De cop i volta vaig pensar que era el moment, perquè em feia anar sobre un terreny que conec i que estimo. Jo volia que entre els aniversaris merescudíssims, com els de Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés, també hi hagués un trosset del Miquel.

EDR: Tu has ajudat que molts versos siguin populars. Un dels més coneguts (“Ara mateix”), a la part final diu que ‘tot està per fer i tot és possible’. Si posem la lletra al dia, veus algun ‘espai clar’ ara mateix?
Lluís Llach: L’“Ara mateix” sempre l’havíem llegit amb un ‘ai...’, i potser és ara que estem fent ‘el gest desmesurat que podria capgirar la història’. I per tant potser ara en podem fer la lectura en positiu. El ‘via fora’ de cop i volta és un clam d’optimisme i de possibilitat, quan abans era un clam llunyà de reacció. Em sap greu que en Miquel no vegi tot això, perquè li hauria agradat...

[Podeu llegir l'entrevista completa al número 217 de l'Enderrock, publicat al novembre del 2013]