EDR: Què suposa per a La iaia rebre el Premi Enderrock al millor disc de pop de l'any 2014?
Ernest Crusats: Per a mi rebre aquest premi és una gran satisfacció, perquè hi vaig estar treballant molt. En el món de l'art sempre vas molt perdut, i entenc que les propostes sempre queden legitimades gràcies a la crítica. A part del públic hi ha un grup de gent que en teoria són experts o especialistes i que tenen prou gust per poder discriminar coses que són una mica millors que les altres. Per tant, un premi de la crítica dóna molta confiança i seguretat en el que estàs fent.
E.C: Suposo que és perquè no estàvem del tot satisfets amb el primer treball. Si haguéssim estat molt còmodes amb el que havíem fet i haguéssim estat molt fans de nosaltres mateixos no hauríem canviat, però per alguna raó teníem la necessitat d'evolucionar. Més que els elements que vam fer servir era els que no vam fer servir. Hem caigut en l'electrònica i en els sintetitzadors, però el més rellevant és que hem rebutjat la feina anterior per seguir caminant cap endavant.
EDR: A més, ja us heu llançat a fer altres experiments sonors en directe, com el que presenteu amb la Cobla Bisbal Jove.
E.C: La nostra societat amb la cobla és una proposta que va venir des de L'Auditori de Barcelona. Bàsicament la idea és agafar La iaia , posar-hi una cobla i fer-la més simfònica. Per nosaltres suposa una versió 2.0 del que ja fem normalment als concerts: sense deixar enrere la nostra essència, afegir-hi un "a més a més".
EDR: Alhora, pel que fa a lletres, les històries que expliqueu deixen de ser tan introspectives i passen a ser més fantasioses. Intentar trobar On és la màgia us ha portat per aquests camins?
E.C: No exactament, i aquesta és una de les coses on trobo que he fallat. Si fas un disc que es titula On és la màgia? segurament has de fer també una certa reflexió al voltant d'aquesta pregunta, però les lletres realment no tenen cap connexió amb això. La connexió és molt més estètica: hem fet una portada que evoca l'espai, una música molt més colorista i vitalista, i fins i tot un punt més boja. Volíem fer una cosa més arriscada i poc convencional, allunyada de la música que es fa a Catalunya o de la que el nostre públic pot estar més acostumat a consumir.
EDR: De quins recursos us heu servit per marcar la diferència amb els vostres treballs anteriors?
E.C: Sempre crec que tenim un peu en dos llocs diferents. Per una part ens sentim a gust en la comoditat de la música pop, de cançons amb tornades molt simples, una música senzilla des del meu punt de vista i que pot portar a un producte molt clar i evident. Després, una altra part de nosaltres es decanta per la sortida i vol trencar amb els cànons de tota aquesta bombolla. Volem aportar coses noves que no deixen de ser influències que nosaltres anem agafant de la música que escoltem. Per a aquest disc The Flaming Lips van ser molt importants, però també hi ha una mica de Pau Riba en una lletra, i Metronomy o Arcade Fire sempre ens influencien d'alguna manera. És una manera de trencar però fer-ho viable, un risc a mitges.
EDR: Quins projectes teniu per al 2015?
E.C: Cap. El 7 de febrer acabem la gira, però no hi ha previst res més enllà. Ho anirem construint tot de mica en mica. Sembla que si les coses van cap on han d'anar en algun moment haurem de treure un nou disc. Jo a casa sempre vaig fent lletres i músiques i no paro de fer coses, però tot està per veure.
.jpg)
La Iaia Foto: Juan Miguel Morales
.gif)
