La poesia contemporània ja no canta… s’arrossega.
Té, malgrat tot, el privilegi de la distinció…
no fa servir mots malsonants: els ignora.
Els mots només es prenen amb guants:
a “menstrual” hom prefereix “periòdic”,
i hom va repetint que hi ha termes mèdics que no han de sortir
dels laboratoris ni del Còdex.

L’esnobisme acadèmic que consisteix, en poesia
a emprar només alguns mots determinats,
a privar-la d’alguns altres,
tan aviat tècnics, mèdics, populars com d’argot,
em fa pensar en el prestigi del rentadits i del besamans.

No és el rentadits el que fa les mans netes,
ni el besamans el que fa la tendresa.
No són els mots els que fan la poesia,
si no la poesia la que il•lustra els mots.
Els escriptors que necessiten els dits
per saber si fan versos coixos,
no són poetes: són dactilògrafs.
El poeta d’avui ha de pertànyer a una casta
a un partit
o a la “jet set”.
El poeta que no se sotmet és un home mutilat.

La poesia és un clamor. S’ha d’escoltar com la música.
Tota poesia destinada només a ser llegida
i tancada en la seva tipografia no està acabada.
Només gaudeix del sexe amb la corda vocal,
com el violí en gaudeix amb l’arc que el toca.

El reclutament és un signe dels temps. Dels nostres temps.
Els homes que pensen en rodó tenen les idees corbes.
Les societats literàries són encara LA societat.
El pensament posat en comú és un pensament comú.

Mozart morí sol,
acompanyat a la fossa comuna per un gos i per fantasmes.
Renoir tenia els dits ganxuts pel reumatisme.
Ravel tenia un tumor que li absorbí de sobte tota la música.
Beethoven era sord.
Es va haver de fer una col•lecta per enterrar a Béla Bartók.
Rutebeuf passava gana.
Villon robava per menjar.
Tothom se’n fot.
l’Art no és un despatx d’antropometria.
La Llum només es fa damunt les tombes.

Vivim en una època èpica i ja no en tenim res, d’èpic.
La música es ven com el sabó d’afaitar:
perquè es vengui també la desesperació
només cal trobar-ne la fórmula.
Tot està llest:
el capital,
la publicitat,
la clientela.
Qui inventarà, doncs, la desesperació?

Amb els nostres avions que avantatgen el sol;
amb els nostres magnetòfons,
que recorden “aquelles veus que han callat”;
amb les nostres ànimes a l’estacada al bell mig dels carrers...
estem vora el buit, lligats dins els nostres paquets de carn,
mirant passar les revolucions.

No oblideu mai que el que té d’emprenyador la Moral
és que es tracta sempre de la moral dels altres.
El cants més bonics són els cants de reivindicació.
El vers ha de fer l’amor al cap de les poblacions.

A L’ESCOLA DE LA POESIA, NO S’HI APRÈN:

S’HI COMBAT!!