La primera és menuda i de vegades té el ulls humits.
Fa pocs gestos, és clar que és molt tímida...
Mentre m’abraça tanca els ulls, camina a poc a poc per la cambra
i amb els peus nus, balla.
I sembla altíssima, sembla un àngel, és lleugera,
i a l’ànima hi amaga primavera.
Baixa la cara fins a la meva mà i, sense dir-ho, perquè mai no parla, diu: ‘t’estimo’.
Arraulida damunt un tamboret desperta tendresa...
és una barreja de por i joventut;
i quan estudia es posa les ulleres i de sobte, sembla absorbida,
treu les ales i vola entre els llibres com si al món no existís res més;
i mentre la miro m’adono que ella és la que jo esperava.
Després, amb la mirada cansada,
es treu les ulleres i s’acarona els cabells,
s’apropa i dorm com una gata; obre els ulls, somriu però no parla,
i dóna voltes i cops de peu al llit com un infant.
Després plora amb un plany lent, i se m’endú sense fer res,
i amb les seves cames llargues com joncs
baixa les escales i és feliç,
però he d’endevinar-ho al seu somriure,
perquè allò que sent no ho diu.
I tu, no estiguis gelosa si en parlo; relaxa’t, espolsa’t la sospita...
Estàs preocupada? No t’hi capfiquis, perquè la primera...
ets tu, amor meu.

I la segona?
Oh, la segona, amor meu, i no t’enfadis, és una gran amant...
Coneix l’art del llit com cap altra,
esdevé serp i m’enverina l’existència,
perquè em captiva i ja no sé viure sense ella.
I se me’n fot si m’equivoco, m’oblido del futur i del passat
quan es despulla davant els meus ulls;
quan amb les ungles em pinta pètals de plaer a les espatlles;
quan a la pell sento les ales d’una papallona
i quan, sense saber perquè,
perdo la consciència i ella es queda allí, estirada,
com un dibuix fet a la cambra,
i em mira amb esguard còmplice,
i oneja com si estigués feta de fum, i com fum s’enlaira;
giravoltant, s’apropa i balla i jo tanco els ulls i la deixo fer,
i em sento vençut,
i no podria negar que sóc incapaç de dir que no,
que no sé defensar-me de l’èxtasi...
I per què hauria de defensar-me’n?
A voltes és dolça, mel damunt la meva pell,
llisca els seus dits pel meu perfil, m’enfonsa les mans als cabells,
em frega el pit amb els llavis i les gotes de dolor esdevenen joies.
De vegades... pots creure’m? de vegades és una puta,
i no aconsegueixo aturar-la... I, certament, jo no voldria aturar-la...
i faig tot el que ella vol, accelerant fins que m’apago,
no em rebel•lo... i gaudeixo.
I no pensis ara que sóc vulgar: quan el plaer és tant,
l’orgasme és l’únic que et pot salvar.
I no facis aquesta cara... no t’entristeixis, perquè la segona
també ets tu, amor meu.

I la tercera?
La tercera és màgica, mai no sé el que vol,
i quan l’estimo sembla que li faci mal,
sembla que sempre estigui lluny.
També és distant quan és aquí, incomprensiblement absent,
perduda en els seus pensaments, i jo no en tinc la clau.
Sembla la quilla d’un vaixell que s’allunya i jo em quedo sol,
seguint el seu deixant, deturat, al moll,
amb el vent que m’entra a la camisa.
La voldria sentir meva, però és independent,
lliure com l’escuma de les onades.
Però si em giro per seguir el vol d’una gavina,
sento a l’esquena la seva mà,
i sento que em protegeix també quan se’n va,
i que es queda a prop meu amb el pensament.
Perquè, tu ja ho saps, hi ha coses que no les entens,
te les creus, i prou.
I tanco els ulls i crec en ella, com en el fons es creu en una oració,
com s’escolta en silenci una cançó,
com es viu amb l’emoció de saber que estem
indissolublement units,
encara que no ens haguem entès mai.
La tercera, que mai no parla d’amor, d’amor viu cuinant en silenci,
broda la meva vida un dia rere l’altre,
planxant els racons més foscos de la meva ànima,
sense demanar mai res... I per això no en sap d’amor,
i ella mateixa és amor.
La tercera i l’última, recorda-ho, és l’alegria que besa la tristesa,
és un cigne damunt el llac de la brisa, tranquil, immòbil i infinit.
És una branca de magnòlia florida.
La tercera... no, no to puc dir, és un secret,
és com el sol que colpeja el rostre, que escalfa però que pot fer mal.
Però sí, ja ho saps, la tercera també ets tu,
amor meu.