El fantasma

Georges Brassens
Era inquietant, esparverant,
vestit amb el seu llençol blanc
presentava una gran semblança
amb aspectes d’una visió,
els enganys d’una aparició...
En un mot: era un fantasma.

Per la manera d’avançar
i tot el cos balancejar,
amb l’esquena un poc convexa,
ràpidament vaig deduir
que era el meu tipus preferit:
que era un fantasma del bell sexe.

“Sóc un petit esperit perdut,
-digué de sobte amb to agut-
un vell fantasma sens’ fortuna.
No trobo cap dels focs follets
ni tampoc veig cap dels ossets
amb què vaig senyalar la ruta.

Poetes sense inspiració
deuen haver, quina aberració!
pres els meus focs per estrelletes.
Uns pobres gossos policia
deuen haver, quina ironia!
pres el ossets amb avidesa.

Quan canti el gall i surti el sol
faré una pinta amb el llençol
apedaçat i ple d’arrugues!
I en aquest segle profà en què
la gent no es creu res ni te fe,
m’esbroncaran: Quina impostura!"

Jo, que m’entendreixo aviat,
penseu si no em vaig estovar
oint les cuites del fantasma.
Prenent-li la mà li vaig dir:
Veniu, que us mostraré el camí
que us portarà de nou a casa.

La història acabaria aquí
però un bon vent, per sort per mi,
llevà el llençol de ma mestressa...
Sí que li faltaven ossets
però el conjunt, lluny de ser lleig,
lluïa una especial bellesa.

Mon Cupidell tenia la
fletxa fàcil en aquells anys:
disparà i m’encengué les temples!
Vaig convidar amablement
la bella a venir un moment
a mirar cromos i estampetes.

“Estimat meu -digué- esteu boig?
Tinc dos mil anys de més que vós!"
El temps, senyora, què ens importa!
Amb el fantasma sota el braç,
embolicat dins el seu drap,
entro a l’estança i tanco porta.

I bé senyors, que quedi clar:
aquestes dames del passat
són si més no entremaliades;
molt més expertes en el llit
que moltes d’ara, i amb el dit,
no assenyalo cap de vosaltres.

De bon matí em van despertar
amb un sacseig dolç i constant
que noves bregues prometia...
Però cagun l’ospa, l’os pedrer,
era el meu pare dient “Va, nen,
recony, que arribes tard a missa”.

Però cagun l’ospa, l’os pedrer,
era el meu pare dient “Va, nen,
recony que arribes tard
recony que arribes tard
recony que arribes tard
a missa”.
Amb el suport de: