Recitatiu

Fabrizio de André
Homes irreprotxables, semidéus
que viviu en castells daurats,
que de la glòria heu tocat l’apogeu...
Nosaltres, que invoquem pietat, som els penjats.

De l’inhumà, que ultrapassa els confins,
vam conèixer abans d’hora la carronya
que a tot somni anhelat posa fi:
que d’haver pietat no tingueu vergonya.

Hi havia un rei
que tenia dos castells
l’un era d'or,
l’altre era d’argent
però mai no tingué el cor
d’un sol amic
mai no tingué un amor,
mai fou feliç.

Banquers, notaris de panxa rodona
i xarcuters de mans suades,
amb cors tancats com guardioles...
Nosaltres, que invoquem pietat, ens esgarriàrem.

Navegàvem en fràgils vaixells
per afrontar del món la borrasca,
i teníem els ulls massa bells:
que la pietat no se us quedi amagada.

Jutges electes, homes de lleis,
nosaltres, que ens gronxem en el vostre son
som el desolat ramat de bens
dels qui moriren amb la corda al coll.

Quants innocents a l‘hòrrida agonia
Enviàreu, decidint llur sort;
i com de justa penseu que sia
una sentència que condemna a mort?

Un castell el regalà
i milers d’amics llavors trobà
l'altre castell
mil amors li portà
(però la felicitat
mai no trobà).

Homes a qui la pietat no sempre convé,
car no accepteu el destí compartit:
aneu, els foscos vespres d’hivern,
a espiar, a la tènue llum de la nit,

la mort i el vent, al mig dels cementiris;
ajunteu les tombes sense esglai
com si fossin fitxes, gegants deliris,
d’un dòmino que no s’acaba mai.

Homes, que en el darrer minut
no us assalti un remordiment tardà
per la pietat que mai no heu tingut
i que no us esdevingui ranera el respirar:

heu de saber que la Mort us vigila,
quan gaudiu als prats o entre els murs de calç,
com el camperol que sembra el blat i el mira
esperant que sigui prou madur per la falç.

No busquis la felicitat
en cap d’aquells
als qui has donat
per ser compensat.
Busca-la en tu,
a dins del teu cor,
si el que has donat
ho has donat
per pietat.
Amb el suport de: