De dins el calaix

Vaig pensar tant el lloc on posar-la volia,
perquè, del llit estant, cada nit jo veiés
el somriure tan dolç d’un amor que tenia...
I se m’ha esgrogueït al calaix dels secrets.

Em neguitejaria haver de tenir cura
que mai cap mot el to de la veu no em traís
si em demanaven res de la fotografia...
Sempre he estat molt covard quan l’amor m’ha colpit.

I he amagat el seu nom al fons de la memòria,
i també les cançons que em parlen dels seus ulls;
no fos cas que ningú les sentís, si les canto,
quan les nits se’m fan llargues i enyoro els seus rulls.

Quan, perquè tingui son i es calmi la meva ànsia,
refaig el joc dels nostres llavis humits,
i m’amanyago el cos, i veig el seu vinclar-se
mentre llisca una música ardent pel meu pit.

Però l’he tret del calaix on el temps l’envellia,
i em fa costat a on sempre havia volgut;
no em neguiteja pas que algú, qualsevol dia,
em pregunti qui és, i com l’he conegut.

Tant em neguitejava haver de tenir cura
que mai cap mot el to de la veu no em traís,
si em demanaven res de la fotografia...
Sempre he estat molt covard quan l’amor m’ha colpit.
Amb el suport de: