A la taverna
A la taverna del mar, hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar...
Té un diari davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos;
sap que el temps ha passat sense cap goig;
...que ja no pot donar l’antiga frescor
d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per veure- ho.
Era..., era quan..., era ahir, encara...
I es recorda del seny, el mentider;
com el seny li va fer aquest infern,
quan, a cada desig, li deia:
“Demà. Tindràs temps encara.”
I fa memòria del pler que va frenar
cada albada de goig que s’hi negà,
cada estona perduda que ara li fa
escarni del cos, llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap...
A la taverna del mar, hi seu un vell,
que, de tant recordar, tan rumiar,
ha quedat adormit damunt la taula, damunt la taula.
amb el cap blanquinós, deixat anar...
Té un diari davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos;
sap que el temps ha passat sense cap goig;
...que ja no pot donar l’antiga frescor
d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per veure- ho.
Era..., era quan..., era ahir, encara...
I es recorda del seny, el mentider;
com el seny li va fer aquest infern,
quan, a cada desig, li deia:
“Demà. Tindràs temps encara.”
I fa memòria del pler que va frenar
cada albada de goig que s’hi negà,
cada estona perduda que ara li fa
escarni del cos, llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap...
A la taverna del mar, hi seu un vell,
que, de tant recordar, tan rumiar,
ha quedat adormit damunt la taula, damunt la taula.
