Aquest somriure adust
Aquest somriure adust
que de sobte se’t desplega
damunt del rostre
i me’l fa estrany,
és com una màscara que hi poses,
per no deixar entreveure
aquell altre més dolç, que amaga
els plecs profunds del temps.
I, tanmateix, quan els ulls et miro,
Encara el veig reflectit,
Ben endins, en el suau espurneig
de les teves pupil·les.
que de sobte se’t desplega
damunt del rostre
i me’l fa estrany,
és com una màscara que hi poses,
per no deixar entreveure
aquell altre més dolç, que amaga
els plecs profunds del temps.
I, tanmateix, quan els ulls et miro,
Encara el veig reflectit,
Ben endins, en el suau espurneig
de les teves pupil·les.
