Nasus Rex

Toni Cabanes
Sóc una bestiola cruelment irracional.
Menge nens de nit, però sense fer-los mal.
Sóc ajudant de iaies, mares i fadrines.
Diuen que, quan vinc, vos furte les joguines.
“Menja, menja, menja tu,
vinga, acaba-t’ho, xiquet,
o vindrà l’home del nas
i voldrà les teues dents”.

“És un vell de cara torta i tres garrots”.
“És com una rata amb queixalots”.
“Pega a les xiquetes i als xiquets també”.
“És la mala béstia que ens roba l’aliment”.
Ja em disculparan, però,
si jo els dic a tots vostés
que és que els envege molt els fills,
els gossos i els diners.

Jo és que estime Marieta, una nina
de porcellana de la Xina,
que no riu mai quan em mira
ni s’enfada ni se’m gira.
Jo la bese i ella no,
mai no em torna cap petó.
Jo vesse una llàgrima
mentre se’m trenca el cor.

Deixe Marieta i escape pel balcó.
Ve la policia, i un jutge i un doctor.
I la nina ahí trencada,
li calen cures i un bressol.
Llavors, a la teulada,
s’escolta un miol (meeeu).
La pena que té el gat
és la pena que tinc jo.
Amb el suport de: