Nit onírica
VERDAGUER VELL
Sóc a Savassona. El brogit de calamarsa, i el braol de l’aigua al caure, l’arrossegament del feix de pedres. Cau la tempesta, se cargola un llamp, una alzina que s’esqueixa.
El foc em porta al foc. I aplego branques i mates i ho amuntego tot. I hi calo foc. Embogit per la força de la natura, em desfaig de tot i salto per sobre de la foguera, com una muntanya.
És just allà que veig l’Atlàntida, l’incendi dels Pirineus, el que tinc pensat d’escriure. El llamp no encén només les branques, el foc m’encén el cap i el cor i esdevinc poeta que canta, poeta que viu. Poeta que sóc!
Sóc a Savassona. El brogit de calamarsa, i el braol de l’aigua al caure, l’arrossegament del feix de pedres. Cau la tempesta, se cargola un llamp, una alzina que s’esqueixa.
El foc em porta al foc. I aplego branques i mates i ho amuntego tot. I hi calo foc. Embogit per la força de la natura, em desfaig de tot i salto per sobre de la foguera, com una muntanya.
És just allà que veig l’Atlàntida, l’incendi dels Pirineus, el que tinc pensat d’escriure. El llamp no encén només les branques, el foc m’encén el cap i el cor i esdevinc poeta que canta, poeta que viu. Poeta que sóc!
