La teva barba blanca
Et sabia d’infant, i ara ja t’oblidava:
–la teva barba blanca, la teva ànima blava,
els teus anys vora el foc d’innumerables llars,
avi de tants d’infants, enllà de tots els mars…
Jo tenia, com tu, blanca la cabellera,
i ma barba invisible voleiava lleugera
al grat del vent més fi. Com la del gran Ramon,
ma barba embarbesclada d’haver rodat pel món,
era plena de somnis, de peixos i marines,
de contes i de fades i de faules divines
–la barba que em venia de tants i tants passats
que ara viuen en mi, mig vius, mig ofegats…–,
l’espolsava i filava i en tenia gran cura:
qui té la barba blanca té l’ànima segura.
Només pel que sé d’ella jo puc saber de tu,
puix que em plora la barba; mes no ho veurà ningú.
I la sento que em pesa, més llarga que altres dies…
I és el pes de la teva. I és saber que et mories.
–la teva barba blanca, la teva ànima blava,
els teus anys vora el foc d’innumerables llars,
avi de tants d’infants, enllà de tots els mars…
Jo tenia, com tu, blanca la cabellera,
i ma barba invisible voleiava lleugera
al grat del vent més fi. Com la del gran Ramon,
ma barba embarbesclada d’haver rodat pel món,
era plena de somnis, de peixos i marines,
de contes i de fades i de faules divines
–la barba que em venia de tants i tants passats
que ara viuen en mi, mig vius, mig ofegats…–,
l’espolsava i filava i en tenia gran cura:
qui té la barba blanca té l’ànima segura.
Només pel que sé d’ella jo puc saber de tu,
puix que em plora la barba; mes no ho veurà ningú.
I la sento que em pesa, més llarga que altres dies…
I és el pes de la teva. I és saber que et mories.
