Jo sóc un home vague, sense geografia.
Vers el meu litoral, ¿qui, doncs, s’hi acostaria?
No tinc casa ni porta per on sortir de mi:
una mirada morta i un son sense coixí.
Veig el cel empedrat, i la meva estimada
és una noia fina que potser no m’agrada.
Viure no té sentit, si no és per a morir.
¿I morir com? ¿I quan? ¿Avui, demà, o ahir?
No tinc somnis als ulls perquè el cos me’ls prenia:
frisances de la pell i carn que s’extasia.