El vell pont del segle XVIII
Voldria que aquest poema no morís,
i com àmfora dels déus fos el vi dolç
de les seues disbauxes, el tou coixí
que en l’embriaguesa del tàlem cau.
Com el silenci, així nosaltres,
remor de lluny o bosc immòbil en la fosca,
el mar que reflectit dintre el mirall
jau mort, ombra d’ones.
Són gairebé les deu de la nit.
Tu, per ara, deus ésser esperant-me.
Si tanque els ulls et veig nua. Meua.
El teu abraç cristal·lí origen i terme.
I recórrec ansiós el camí de tants dies,
la Plaça Vella, l’antic carrer de les Moreres,
el Camí Reial, ara passeig entre els arbres,
el vell pont del segle divuit.
Demà, què farem de tot açò?
i com àmfora dels déus fos el vi dolç
de les seues disbauxes, el tou coixí
que en l’embriaguesa del tàlem cau.
Com el silenci, així nosaltres,
remor de lluny o bosc immòbil en la fosca,
el mar que reflectit dintre el mirall
jau mort, ombra d’ones.
Són gairebé les deu de la nit.
Tu, per ara, deus ésser esperant-me.
Si tanque els ulls et veig nua. Meua.
El teu abraç cristal·lí origen i terme.
I recórrec ansiós el camí de tants dies,
la Plaça Vella, l’antic carrer de les Moreres,
el Camí Reial, ara passeig entre els arbres,
el vell pont del segle divuit.
Demà, què farem de tot açò?
