Com que he sentit el bram afamat de la nit,
i brunzir els seus tentacles molt a prop del meu pit,
i a la sang ja tinc gotes de la tinta ferotge
on sucarà la mort la busca del rellotge
que escriu l’últim instant, detesto la foscor,
l’aire negre que ve dels antres de la por
i el seu gas melancòlic que l’ànim asfixia:
jo vull ser minador de les venes del dia.
I sé que el cel que veig ni és cel ni és blau,
que enganya la més alta bellesa, que tot cau
cap al no-res, mentint. Però fas néixer l’alba
en el teu cos amant, i ets claredat que em salva,
miracle, diamant de tendresa i de pell:
un cel de veritat, el cel més bell.