Amforismes
les ditades de la desídia
sobre el pastís
Sèiem cosint hipòtesis sobre el pedrís: ara una cadeneta de veritats ara una cadeneta de mentides, la possibilitat d’entendre’ns i el misteri eucarístic de la carn que és la teva quan te m’allunyes. Se’ns havia fet pura qüestió de perspectiva, el dolor. Ens movíem cautelosos com l’ocell del dubte, i l’ull hipnòtic de la ballesta ens sotjava. Ja no apreníem, sols repetíem els noms del guepard, les fluorescències de l’esquerda als ventricles del cor i la lleganya molesta dels verbs: la fina costura de pell que ens oposa a les pedres. Havíem mastegat un silenci espès com el record de la boira els matins de ser nen; tu marxaves lent com un ramat de bens pel camí de l’aigua i et vas fer bosc. De tant callar vàrem aprendre a parlar-nos per la follia del buit, i el significat se’ns va tornar mera llei d’escola: una cortesia de les mans, de tant en tant, per obliterar la ferotgia de la raça. Així se’n perdi la mena, de l’estimar-se dels xais!
hem malcriat fins l’aire
i ara tot ens fa olor de vici trist
Era una lluita frenètica per aturar els motors, per fer-se entendre, el dialecte de les màquines de segar i una àmfora feixuga al ventre que per l’ull ens xuclava totes les llums del segle: vam batejar-la com la llibertat. I tot seguit vam rodolar enrabiats pels anys, tan aferrats tu i jo que els dits de l’un es ficaven costella endins de l’altre, però el sagrament de les feres ens escometia i vàrem xisclar tan i tan fort que tot es va posar a cantar amb veu prima i ara ja no hi sentim. I això era perquè jo a les orelles hi covava, calent, un ou: l’acaronava incessant per entre els cabells amb els dits esporuguits de l’amor, però se’ns emmagria com els fills de la guerra i, al final, de tant ditejar-lo, se’ns va neulir.
això del patir
és com
badar magranes
és com
treure’n robins
sobre el pastís
Sèiem cosint hipòtesis sobre el pedrís: ara una cadeneta de veritats ara una cadeneta de mentides, la possibilitat d’entendre’ns i el misteri eucarístic de la carn que és la teva quan te m’allunyes. Se’ns havia fet pura qüestió de perspectiva, el dolor. Ens movíem cautelosos com l’ocell del dubte, i l’ull hipnòtic de la ballesta ens sotjava. Ja no apreníem, sols repetíem els noms del guepard, les fluorescències de l’esquerda als ventricles del cor i la lleganya molesta dels verbs: la fina costura de pell que ens oposa a les pedres. Havíem mastegat un silenci espès com el record de la boira els matins de ser nen; tu marxaves lent com un ramat de bens pel camí de l’aigua i et vas fer bosc. De tant callar vàrem aprendre a parlar-nos per la follia del buit, i el significat se’ns va tornar mera llei d’escola: una cortesia de les mans, de tant en tant, per obliterar la ferotgia de la raça. Així se’n perdi la mena, de l’estimar-se dels xais!
hem malcriat fins l’aire
i ara tot ens fa olor de vici trist
Era una lluita frenètica per aturar els motors, per fer-se entendre, el dialecte de les màquines de segar i una àmfora feixuga al ventre que per l’ull ens xuclava totes les llums del segle: vam batejar-la com la llibertat. I tot seguit vam rodolar enrabiats pels anys, tan aferrats tu i jo que els dits de l’un es ficaven costella endins de l’altre, però el sagrament de les feres ens escometia i vàrem xisclar tan i tan fort que tot es va posar a cantar amb veu prima i ara ja no hi sentim. I això era perquè jo a les orelles hi covava, calent, un ou: l’acaronava incessant per entre els cabells amb els dits esporuguits de l’amor, però se’ns emmagria com els fills de la guerra i, al final, de tant ditejar-lo, se’ns va neulir.
això del patir
és com
badar magranes
és com
treure’n robins
