Enllà lluny hlaciutat,
enllà lluny del ben lluny,
on el quitrà és terra i brosses que acompanyen,
on la gent diu "bon dia" i "com va" i et coneix,
on ets un element solidari dels vents i dels arbres
on no hi ha crits estèrils ni llums apegalosos,
enllà lluny la ciutat,
enllà lluny del ben lluny,
enllà lluny.
On les estacions de l'any les sents talment Vivaldi
i la pluja ressona amb versos de Verlaine
i Montale i Horaci I Ausiàs March et visiten
i els fruits s'ofereixen amorosos als llavis
i els arbres i els ocells i les tronades et són companys...
On el temps et saluda com un amic que torna.
Enllà lluny la ciutat,
més enllà, lluny del lluny,
on tot són horitzons i diàlegs,
on els rellotges s'acoblen als ritmes de la terra
i cap crit no et somou com un vidre que es trenca,
on res no et dispersa a no ser caminant en la boira,
on els cingles et conten passions i rondalles,
enllà.
Enllà lluny, la ciutat,
ofegada agonia de dols,
trista abraçada de màscares,
bram violent de solituds,
des d'on me'n vull anar per sempre més
i, tanmateix, hi continue, tot un odi
que em bada els ulls i em deixa a fosques.
Me'n vull anar, enllà lluny,
per tal d'ésser un matoll més.
i descobrir-me.