Miren l'horabaixa rere l'atracció terrenal
i ell calla, mira i calla.
Tots dos saben somiar capvespres
i ploren absències escampades per la vida.
I carícies llunyanes es fonen dins l'horitzó
(es fonen dins l'horitzó)
Ell sap sofrir el pànic de l'amor.
Ella és la mar de la indecisió
i plora per dedins.
Ell no pot ni plorar,
ja ni recorda com es fa.
Cerquen el destí i no el troben
sota aquest espai.
Senten errades i no parlen,
només senten, només callen
(només callen)
Ell sap sofrir el pànic de l'amor.
Ella és la mar de la indecisió
i plora per dedins.
Ell no pot ni plorar,
ja ni recorda com es fa.
(Ell és presoner d'un record
un tacte, un cos absent)
Però alena fondo
perquè sap que dins la passió
no hi ha ni víctima ni heroi.
Ell sap sofrir el pànic de l'amor.
Ella és la mar de la indecisió
i plora per dedins.
Ell no pot ni plorar,
ja ni recorda com es fa.
Ell sap sofrir el pànic de l'amor.
Ella és la mar de la indecisió
i plora per dedins.
Ell no pot ni plorar,
ja ni recorda com es fa.
Miren la vida
miren i callen.
Encara viuen.
Encara saben somiar.