Simfonia per a un estat de coma (Obertura)

Ramon Ramon
Feliç és Déu, que és mort al paradís,
que no és prenyat, ni violen la filla,
ni es droga mai, ni espera a la cruïlla
com l’embrió d’un úter malaltís.
L’Àngel Rebel, que ho veu tot des d’un pis
al gratacel més ruïnós de l’illa,
apaga els llums i el televisor brilla
com un lllampec que s’engoleix l’abís.

“Escolta el món, cada camí és conflicte,
ningú no sent, l’home bava quan va
darrere Déu, Jahvè o un altre Al·là:
coma profund, espera un déu que dicte.
Si busques Crist, és un drogoaddicte
prostituït pel somni cristià:
quan el poder jura per ell en va,
menja a l’altar i acata el veredicte.

Venim d’un clan i qui el nega és un boig:
els sacerdots li posen caperutxa,
dorm en hostals, té por sota la dutxa,
busca l’amor com una puta el goig.
Fluïm a glops, tot és semàfor roig,
l’embús fa fum, el pulmó s’encartutxa,
dins la ciutat caminem amb caputxa
i l’horitzó no es veu ni en infrarroig.

Un cec ven fe; “No val la manicura
sinó el raor: tallem curts els cabells
dels músics nous, rapem els músics vells:
el so és soroll quan creix la barba obscura.
Es coven polls en temps d’autocensura:
en un concert piulem com estornells,
el cor en off és un cant de martells
i escridassant llegim la partitura.
Amb el suport de: